El traspàs de Ferran VII, esdevingut el 29 de setembre del 1833, obrí d’anhels i esperances el cor dels liberals, car amb l’acabament de l’«ominosa dècada» absolutista, cregueren arribat el moment de realitzar els seus ideals polítics.

De fet, els maldecaps del prior Penna van començar l’any 1833, en què a les riberes de l’Ebre van repercutir, com arreu de la nostra terra, els esdeveniments consecutius al famós alçament (gener de 1820) del coronel Rafael del Riego, a Cabezas de San Juan, contra la monarquia absolutista.

L’esperit de la Revolució de Setembre –vella només de tres anys- la ciutat de Reus havia evolucionat cap a una clara tendència republicana. Quan l’assassinat el general Prim, l’Ajuntament es negà a celebrar-li funerals al·legant que s’havia declarat neutral en religió.

A Igualada la nova no va arribar fins el dia 13. Els papers oficials diuen que va ésser celebrada amb «una numerosísima manifestación en honor de la República Democrática Federal con un orden admirable ». Tots seguit, al saló de sessions el retrat d’Amadeu va ésser substituït per una al·legoria del règim nou.

A principis de 1838, Gandesa passà de vila a ciutat. I el seu nom va conèixer una gran popularitat. Contar-ne la causa, rememorar els fets que van fer possible aquella ascensió i aqueix nom, pot resultar instructiu per molts conceptes, fins i tot deixant de banda qualsevol consideració de tipus ideològic. Els fets tenen molta força i sempre son «històrics».

L’home que ens proposem biografiar és en Josep Pellicer i Fort, qui sacrificà els seus interessos, la seva pau i tranquil·litat en unes lluites, gairabé contínues, com a guerriller liberal, durant la primera meitat del segle XIX.

Sobre Josep Nicasi Milà de la Roca i Guilla, director d’«El Papagayo», només hem pogut reunir una sèrie de notes, en alguns aspectes bastant inconnexes, però que permeten de fer un esbós biogràfic sobre aquest personatge que jugà un cert paper com a polític i escriptor durant la dècada de 1840.

La Revolució de setembre del 1868 i el destronament d'Isabel II van revifar el carlisme, que ja havia donat proves de la seva resistència i de la seva popularitat a la primera guerra, començada després de la mort de Ferran VII (1833) i que continuarà fins el 1839.

Parlar de periodisme carlí a la primera guerra -a Catalunya s'entén- és referir-se a «El Restaurador Catalán», el periòdic que de 1837 a1840 fou, a més de mitjà informatiu, butlletí oficial, portaveu de la famosa «Junta de Berga» i òrgan d'opinió, entre altres coses. Els periòdics antics serveixen pe ésser cobejats per col·leccionistes i com a font de dades històriques.

El tema del carlisme, en general, i el dels aixecaments reialistes del trienni liberal, en particular, han estat analitzats des de diferents punts de vista. Els més clàssica són els de la historiografia liberal i la historiografia conservadora, criticats ja per Jaume TORRAS (1976:7-8). Però darrerament, un seguit d’historiadors s’han apropat a la temàtica des de nous enfocaments (FRADERA, 1990).

La fi del règim constitucional, amb el retorn al poder absolut de Ferran VII, el 1823, fou possible per la intervenció de les potències de la Santa Aliança a través dels denominats Cent Mil Fills de Sant Lluís. La reinstauració del règim absolutista no significà en absolut la pacificació de Catalunya, ans, gairebé, tot el contrari. La violència institucional i la pretesament popular i intuïtiva, tant la que s’emparava sota justificacions ideològiques (la revenja dels afronts rebuts dels liberals) com l’explicitada com a delinqüència comuna, foren constants.