En ple bicentenari dels setges napoleònics, apareix la reimpressió d’una de les cròniques que els descriuen, redactada l’any 1962.
   "Girona era considerada com a plaça forta, per bé que les seves muralles no fossin massa fermes i malgrat que els forts que s’havien bastit al seu entorn haguessin restat descurats fins a l’extrem que, en lloc de veritables fortificacions eren més aviat modestes masies, car havien estat cedits en arrendament a conreadors de terres, i no havien estat mantinguts en condicions de constituir defenses eficients de la ciutat, si el cas arribava de haver-les d’utilitzar."

La posició geogràfica de la ciutat de Girona ha determinat que, en repetides ocasions, es vegés escomesa per exèrcits invasors. L'acció dels exèrcits que, des de l'altre vessant dels Pirineus, es dirigeixen a la Península, s'ha fet sentir sobre aquesta petita fortalesa, tan estratègicament situada en un encreuament de camins, i ha servit per a donar a Girona el ben merescut sobrenom de la ciutat dels setges.

Roger de Llúria fou un dels grans personatges de la història medieval. Superlativament elogiat i blasmat, sempre present i discutit, mai no oblidat ni indiferent, home d’acció que avui encara apassiona, constitueix un dels màxims exponents d’expansió catalana per la Mediterrània.

L'obra constitueix un repàs al decurs general de la història de la Vall d'Aran, a través de la seva vinculació a Catalunya i els intents d'integració francesa. Els aragonesos, conclou Lladonosa, ni volgueren mai ésser francesos, ni reberen de bon grat la decisió d'incorporar-se a la província de Lleida. Al cap de més de trenta anys de la primera edició, la historiadora M. Àngels Sanllehy i Sabi en fa una posada al dia, que té en compte els darrers estudis publicats sobre l'Aran.

El desembre de 1640 l’exèrcit del marquès de los Vélez protagonitza alguns dels episodis més sagnants de la Gerra de Separació. Després de saquejar i cremar el Perelló, arriba a les envistes de Cambrils, plaça defensada pel baró de Rocafort. Per tal de terroritzar la població, l’avantguarda castellana fa una maniobra de tenalla i degolla quatre-cents vilatans, que no poden ni fugir ni defensar-se. Establert el setge, disposades les bateries i repartides les forces, comença el bombardeig.

Així és que, immediatament de declarar-se la guerra, la majoria de catalans es posaren al costat de França i dels seus aliats, i els ajudaren el millor que pogueren, és a dir, no solament moralment, sinó també enviant al front els seus fills.

La convocatòria d’Estats Generals a França, el 5 de maig de 1789, va esenvocar en la gran subversió que coneixem per la Revolució Francesa.

Una frase encunyada per Nadal i Giralt ha fet fortuna, potser excessiva: «de finals del segle XV al primer terç del segle XVII, al llarg d’un període d’un període d’uns cent cinquanta anys, Catalunya es veié envaïda per una onada d’immigrants francesos. Des de la capital fins al llogarret més petit, passant per les ciutats, viles i llocs, cap zona del Principat (...) sembla haver-se lliurat de l’allau de pobladors vingut de l’altra banda dels Pirineus» (Nadal-Giralt: 1966,31).