Al final de la II Guerra Mundial, en temps dedubtes per a la supervivència de la dictadura del general Franco, el règim va ordenar la fortificació de tota la serralada dels Pirineus —des del cap de Creus fins al País Basc—, per frenar la hipotètica invasió d’un exèrcit modern i ben equipat que havia de venir del nord. El territori català se’n va endur la grossa, ja que dels 169 nuclis de resistència previstos, 96 corresponien a Catalunya. De les cap a sis mil obres de ciment armat que hom preveia d’alçar-hi, se n’aixecaren prop de la meitat. No van tenir una utilitat pràctica, perquè la invasió no arribà mai, però deixaren una petja insondable sobre el paisatge. La gent les coneixia com a fortins, búnquers, nius de metralladores, casamates, blocaus..., però no en va poder saber l’abast exacte fins que fou aixecat el secret militar. Moltes d’elles han resistit el pas del temps i, com a restes de l’era de la violència i de l’arquitectura de campanya, mantenen un innegable significat històric, patrimonial i simbòlic.
Aquest llibre ofereix, en una primera part, les característiques generals de la popularment denominada Línia Gutiérrez, Pérez o Franco: context històric, zones defensives, tipus d’obres, constructors, ritme de treball, manteniment, etc., i a la segona es donen les dades específiques de cadascun dels sis subsectors en què van ser integrats els 96 centres de resistència dels Pirineus catalans. La documentació gràfica i la de l’apèndix documental complementen adequadament el tema de l’estudi.

La crisi definitiva esclatà arran de les eleccions municipals, convocades pel govern Aznar, per al mes d’abril del 1931, les quals –més enllà del caràcter administratiu i local- es plantejaren a nivell plebiscitari.
El triomf de les candidatures republicanes a la majoria de les capitals de província donaria pas tot seguit a la proclamació de la II República i a la fugida d’Alfons XIII.

Els cinc treballs recollits en aquest volum –que constitueixen d’alguna manera capítols complementaris de la meva Aproximació a la història religiosa de la Catalunya contemporània (Montserrat, 197)- tenen un denominador comú: analitzen diversos aspectes de la vida de l’Església catalana del segle XX i ho fan amb la intenció de constituir un inici, si volem dir-ho així, de «contrahistòria», és a dir, volen ajudar al replantejament necessari i inevitable dels esquemes creats arran del triomf de la «Cruzada» del general Franco, el 1939.

Arran dels fets sagnants del 2 al 6 de maig de 1937, l'autoritat de la Generalitat havia quedat malmesa. Les topades pels carrers de Barcelona, les quals van tenir un balanç oficial de 193 morts -i cal afegir-hi els 12 anarquistes assassinats a Cerdanyola trobats el dia 10- i 191 ferits a la ciutat, foren el desenllaç tràgic d'una crisi que el govern de la Generalitat patia des de començaments d'abril, quan les patrulles de control desobeïren l'ordre de lliurar les armes i el procés de recuperació de la centralització del poder en mans de la Generalitat s'aturà per les discrepàncies entre el PSUC, força en ascens, i la CNT, força en descens relatiu.

Aquesta biografia presenta la figura d’un polític catalanista de relleu, però molt oblidat. Fill de la Vall d’Aran, va pertànyer, d’inici, a un grup d’estudiants republicans, com Lluís Companys, i després destacà com a polític a la circumscripció de Lleida, on va ser president de la Diputació i diputat de la Mancomunitat. Conseller de Governació durant el juliol del 36, va tenir un paper decisiu en l’esclafament de la revolta militar. Després d’haver salvat milers de persones perseguides per la FAI, es va haver d’exiliar. L’exili, agreujat pel triomf de l’«Alzamiento», el dugué de França a Amèrica.