La Coronela de Barcelona, creada per assegurar la defensa de la ciutat en el marc de la Guerra de Successió, fou un exemple d'organització i eficàcia. A petició del rei Carles, els gremis acceptaren mobilitzar-se i àdhuc pagar l'equipament i la uniformitat de les companyies que realitzaren tasques de custòdia a les muralles i portals fins que els avatars de la guerra feren que els batallons de la Coronela prenguessin part directa en la lluita quan les forces regulars anaren quedant delmades.
20 anys després de finalitzar la Guerra de Successió, uns quants centenars d’exiliats, majoritàriament catalans, van ser enviats al Banat de Temesvar, amb el propòsit de fundar una nova ciutat en el territori limítrof amb la frontera turca, que les tropes austrohongareses acabaven d’ocupar. Sorprèn i commou resseguir les passes d’aquells homes, dones i infants que van arribar a bastir, per un temps molt breu, l’esborrany d’una nova pàtria, que anomenaren Nova Barcelona en record de la vella ciutat.
El Tribunal deContrafaccions, una mena de Tribunal Constitucional, únic a l’Europa del seu temps, va funcionar, amb radical bilateralitat entre el rei i la terra, entre octubre de 1702 i juny de 1713, i va tractar almenys dinou casos.
El Tribunal va constituir el cim de lacultura pactista de Catalunya, la culminació de l’estructura política ijurídica que els catalans van defensar aferrissadament durant la Guerra de Successió i que el Decret de Nova Planta de Felip V va triturar l’any 1716.
¿No et causa sorpresa, lector, aquesta avantposició d’un personatge del qual no has sentit a parlar gaire a un temps del qual has sentit a parlar molt? Et semblarà potser que desitgem subratllar la figura individual de Dalmases en dany de la contemplació de la seva època;
Antoni Vidal comandava les tropes catalanes que van prendre Falset a principis de setembre de 1714 i Pere Joan Barceló va encapçalar la insurrecció catalana de 1718. Dos defensors de la Terra la trajectòria dels quals explica fins a quin punt els catalans van defensar les seves constitucions en el primer terç del segle XVIII.
El Decret de Nova Planta, text que introdueix el lector al coneixement de la gestació, el redactat i el context històric de l’eina legal amb què Felip V substituí l’estat català per un tracte de regió controlada.
«El Decret de Nova Planta fou el darrer esdeveniment de la gerra de Successió a la Corona d’Espanya. Per tal de situar-lo evocarem breument l’ historial que s’hi encadena i que li serví d’antecedent.A la mort sense successió de Carles II, darrer dels monarques de la Casa d’Àustria espanyola, el rei francès Lluís XIV, invocà drets previnguts per via d’enllaços matrimonials i, mitjançant un joc d’intrigues ben orquestrat, féu coronar rei d’Espanya el seu nét el príncep Felip d’Anjou, de la casa dels Borbons.»...
Els autors que tracten la història general de Catalunya, i els qui redueixen el camp d’observació a la Gerra de Successió, constaten que al costat dels partidaris de l’Arxiduc, que foren la gran majoria dels catalans, hi hagué exemples isolats d’adhesió a Felip V; no precisen, però, si durant la lluita existiren poblacions que es mantingueren separades constantment del partit austríac
Després de totes les guerres civils, un crescut nombre de ciutadans es veu obligat a expatriar-se. Així va passar també amb l'anomenada guerra de Successió a la Corona d'Epanya.
Núria Sales fa un estudi sobre els botiflers i del paper que van jugar a la Guerra de Successió; ens introdueix en el sentit històric del mot i ens situa en el context on va néixer. L’obra fou publicada per primera vegada el 1981, reeditada amb aparat erudit el 1984 (Ed. Empúries) i ara novament incorporada als Episodis de la Història, amb diverses esmenes.
Presentem aquí la vida de Francesc Macià, conegut com «en Bac de Roda», un dels líders del grup «vigatà» o osonenc, constituït per homes de les comarques de Vic que es van destacar ja de bon principi per l’oposició al duc d’Anjou o pretendent francès, de la dinastia dels Borbó: el rei Felip Vè, escollit per a succeir el dèbil rei Carles II, de la dinastia o branca dels Habsburg d’Àustria.
Catalunya i l'Arxiduc Carles respon al desig d'actualitzar, a través d'una síntesi amena i rigurosa, els estudis sobre el període esmentat. L'autor destaca la importància del fet que la ciutat de Barcelona fos seu d'un govern de l'estat que lluitava per entendre´s més enllà de Catalunya.
Dels personatges que van defensar les constitucions i llibertats catalanes fins al darrer moment i que, com a conseqüència de la derrota, sofriren un llarg i penós captiveri, els autors n’han seleccionat vint-i-cinc de ben representatius, que van patir en carn pròpia la duresa i la inflexibilitat de la repressió borbònica del 1714. No es tracta de fer-ne biografies completes, sinó d’explicar principalment les circumstàncies dels respectius empresonats.