El monestir de Santes Creus fou el lloc que escolliren diversos monarques de la casa e Barelona per a repòs definitiu de la seva despulla. Això és cosa ben sabuda. Els enterraments reials de Pere el Gran i de Jaume el Just i la seva esposa Blanca d'Anjou constitueixen dos joiells funeraris que cal valorar, no solament entre les peces arquitectòniques i artístiques de més ponderació de tot el conjunt monestirial, sinó que han d'ésser posades en primer rengle de les construccions funeràries del seu temps i de Catalunya.

L’establiment a Catalunya, o si es vol, el trànsit de la Trapa pe Catalunya, fou un esdeveniment insòlit, sovintejadament esmaltat d’episodis talment novel·lescs i les circumstàncies del qual procés produí, no solament una amplíssima expectació en diverses contrades de la nostra geografia, sinó que hi va deixar una profundíssima empremta, no sempre captada en la seva justa dimensió pel poble senzill.

L’ordre militar de cavalleria de Sant Jordi d’Alfama ha estat l’únic ordre d’aquesta mena que podem considerar català pels seus quatre costats. No n’ha existit cap altre fundat a Catalunya, al servei de Catalunya, radicat a Catalunya i nodrit per frares catalans.

La restauració de Poblet comportà la seva prèvia destrucció. Com que aquesta restauració, ja ho hem insinuat, ha esguardat i ha aconseguit dos propòsits –la reconstrucció material i la repoblació monàstica-, no estarà de més que hi fem una breu referència.

Hi ha un fet de la història de Poblet –o, més ben dit, a la petita història de la reconstrucció del monestir de Poblet- que ha cridat l’atenció dels tractadistes. No pel fet en si, que, com veurem, tingué una transcendència molt discreta, si és que cal que n’hi adjudiquem alguna.

La llegenda dels tresors amagats estigué molt en voga, amb un fons de motivació veritable, immensament exagerat per la fantasia popular que en el curs dels segles n'havia anat fabricant contalles i les havia anades perfeccionant d'episodis, de vegades absolutament fabulosos i inversemblants, absurds de tota absurditat, i d'altres veades, amanides d'aparences més versemblants per la influència de l'elaboració de subjectes més cultivats que conduïen a la fantasia per carrils més conjuminables.

Les evidents desavinenteses que a la darreria de 1886 i a la primera de 1887 ja devien exterioritzar-se a la companyia que hem dit, i de les quals parlarem aviat, excitaren la xurma, tant de Vimbodí com de l'Espluga, a intentar la recerca. Esdevé veritablement fora de tota ponderació el clima insòlit que el pretès tresor pobletà havia creat.

Una acurada tria de casos en què el monestir de Poblet aplica la justícia criminal durant els segles XV al XVIII serveix a l'autor per analitzar la pràctica quotidiana de la justícia civil i criminal, alta i baixa, exercida pels senyors feudals -en aquest cas, eclesiàstics- d'acord amb les relacions socials de l'època.

Ramon de Penyafort fou un dels personatges principals del segle XIII: jurista, professor de la Universitat de Bolonya, canonge de la seu barcelonina, capellà i penitencier de papes, compilador de les Decretals per encàrrec de Gregori IX, amic i conseller de Jaume I, tercer general de l'ordre dominicà, impulsor d'escoles d'hebreu i àrab per missioners, i frare de convent de Santa Caterina, de Barcelona, on morí el 1275. Fou canonitzat ara fa 400 anys.

En aquest llibre ens presenta, amb detall, la història de l'origen, la construcció, la destrucció i la reconstrucció dels panteons reials de Poblet (que contenen les despulles de personatges tan rellevants com foren Jaume I o Pere «el Cerimoniós») i el mausuleu de la casa ducal de Cardona (el llinatge nobiliari més poderós de Catalunya).