MANUSCRITS DEL BÉ I DEL MAL és el recull de setanta-set documents que tracten qüestions ben variades. El fet que la majoria es trobin classificats com a «Processos criminals» en els corresponents arxius, determina, d’antuvi, un interès que desperta la curiositat. Ben segur que l’expectació no s’ha de veure defraudada. L’atractiu de tals papers, curosament seleccionats, radica en l’al·licient de cadascun dels casos examinats. Amb rigorosa transcripció literal, es presenten acompanyats de comentaris que donen sentit a les cròniques arcaiques i als còdex més intricats. El recopilador ha pretès de fer més assequibles i amens uns textos que vénen suportant la feixuguesa dels anys i de la Història.

Per les pàgines de Les bruixes segrestades, i enmig de paisatges familiars, desfilen un reguitzell de dones que formen un compendi d’allò que coneixem per bruixeria. Des de la inofensiva fetillera fins a l’experta en males arts i pactes diabòlics que viu intensament tots els tòpics divulgats. Però això també ens permet comprovar que no sempre la imatge de la bruixa és l’estereotip de la vella xaruga, lletja, estrafolària i esquívola

Pretenem d’evocar, en les pàgines següents, un trist període de la història de Barcelona, durant el qual es produí una sèrie d’episodis sagnants, causa del fet que el florent cap i casal de Catalunya adquirís la mala anomenada que suggereix el títol de «Ciutat de les bombes», posat com a encapçalament d’aquest treball.

Dèiem en el capítol anterior que la Casa de Montcada restà vinculada a Lleida des dels mateixos dies de la Reconquesta. Un dels barons més gloriosos de la nissaga acompanyà Ramón Berenguer IV en la conquesta de la ciutat, que capitulà el 24 d'octubre de 1149. Es tracta del primer Guillem Ramon, el Gran Senescal, que fou nomenat castellà de Lleida, o representant del compte de Barcelona, sobirà de Catalunya-Aragó.

La freqüentació dels arxius del final del segle XIX permet d’establir el contacte amb la societat bigarrada, inquieta i molt diferent d’aquell retrat pacífic i patriarcal que n’havien donat alguns historiadors.

No sempre la tragèdia s’erigeix en protagonista. Condescendeix, de tant en tant, que la farsa o el vodevil treguin el nas a l’escenari. Això no obstant, aquella centúria –amb d’altres- semblava que no admetia un joc purament superficial i inofensiu, i per divertits que arribessin a ser els embolics, no assolien d’evadir-se del pes d’unes estructures legals dures, arrelades secularment a la intransigència i que amenaçaven a trencar el curs d’una comèdia rematant-la amb terribles conseqüències.

La pena de mort a Girona és un tema que ens ha preocupat sovint i ens ha interessat sobretot en estudiar les guerres, les revolucions i les lluites civils –lluites entre germans, que són les més incivils de totes- del segle XIX.

Ja no té lloc cap més execució de pena capital a Girona fins al 1817 i 1818, en què hi ha dos sentenciats. Un d’ells, Miquel Preses, executat el 20 de gener d’aquell any a la plaça de les Cols, era precisament confrare de la P.S.

Crims i misteris de la Barcelona del segle XIX aplega quatre històries que tingueren un ampli ressò popular en una època en què els comentaris sobre històries de sang i fetge i personatges enigmàtics formaven part de l'entreteniment col·lectiu. Les execucions al garrot se celebraven en espais públics; els botxins, els clergues i les confraries s'hi volien lluir, i el poble menut, que hi acudia massivament, participava de les cerimònies, bé fos escridassant el reu o bé plorant-lo.

Dels personatges que van defensar les constitucions i llibertats catalanes fins al darrer moment i que, com a conseqüència de la derrota, sofriren un llarg i penós captiveri, els autors n’han seleccionat vint-i-cinc de ben representatius, que van patir en carn pròpia la duresa i la inflexibilitat de la repressió borbònica del 1714. No es tracta de fer-ne biografies completes, sinó d’explicar principalment les circumstàncies dels respectius empresonats.