Després del Tractat de Westfàlia i de la Guerra dels Segadors, l’any 1659, se signà el Tractat dels Pirineus. En els 124 articles del redactat es decidí el futur polític de diversos territoris europeus. Catalunya en sortí mutilada: França s’incorporà el Rosselló, els comptats de Conflent i Vallespir, la Costa vermella, el Capcir i part de la Cerdanya.
«Una vegada constituïda la unitat política del Principat de Catalunya presidida per la Casa comtal de Barcelona, i particularment la Corona d’Aragó, França no parà en els seus intents d’arrencar de Catalunya les terres situades entre les Alberes i les Corberes.»...

La Vall d'Àneu, anomenada antigament les Valls d'Àneu.- Topònim que utilitzen encara els seus pobladors i que respectarem en aquest treball.- És situada a la comarca del Pallars Sobirà, a l'alta conca de la Noguera Pallaresa, des del monestir de Sant Pere de Burgal al S fins a les crestes granítiques que la separen al N de les terres de Comenge.

Al final de la II Guerra Mundial, en temps dedubtes per a la supervivència de la dictadura del general Franco, el règim va ordenar la fortificació de tota la serralada dels Pirineus —des del cap de Creus fins al País Basc—, per frenar la hipotètica invasió d’un exèrcit modern i ben equipat que havia de venir del nord. El territori català se’n va endur la grossa, ja que dels 169 nuclis de resistència previstos, 96 corresponien a Catalunya. De les cap a sis mil obres de ciment armat que hom preveia d’alçar-hi, se n’aixecaren prop de la meitat. No van tenir una utilitat pràctica, perquè la invasió no arribà mai, però deixaren una petja insondable sobre el paisatge. La gent les coneixia com a fortins, búnquers, nius de metralladores, casamates, blocaus..., però no en va poder saber l’abast exacte fins que fou aixecat el secret militar. Moltes d’elles han resistit el pas del temps i, com a restes de l’era de la violència i de l’arquitectura de campanya, mantenen un innegable significat històric, patrimonial i simbòlic.
Aquest llibre ofereix, en una primera part, les característiques generals de la popularment denominada Línia Gutiérrez, Pérez o Franco: context històric, zones defensives, tipus d’obres, constructors, ritme de treball, manteniment, etc., i a la segona es donen les dades específiques de cadascun dels sis subsectors en què van ser integrats els 96 centres de resistència dels Pirineus catalans. La documentació gràfica i la de l’apèndix documental complementen adequadament el tema de l’estudi.

En aquestes pàgines intentem fer un estudi de la Vall de Cabó. Una vall relativament aïllada, mig ignorada i perduda al Pirineu català; una vall que tingué una gran importància en el nostre passat, de la prehistòria als inicis històrics.
Creiem que cal recordar el fet que els senyors de la Vall de Cabó varen tenir un paper fonamental en la redacció de les Homilies d'Organyà, el primer text escrit en la nostra llengua, una efemèrides important dins el desenvolupament nacional de Catalunya.

La zona de l'Alta Vall del Ter ha acumulat fins al dia d'avui un gran nombre d'itineraris d'escalada en roca, gel, neu i mixta, suficient com per decidir-nos a escriure aquesta guia que esperem que sigui una eina útil per a tothom, tots hi tenim cabuda, des dels debutants que hi trobaran un inigualable terreny de joc per a fer les primeres passes dins d'aquest món màgic de l'alpinisme i el fred, fins als més experts, els quals podran trobar-hi sempre rutes de duresa i dificultat, el límit de les quals és la nostra imaginació.

Sant Ot, el sant de més alta nissaga del santoral català, és quasi desconegut, i això és ben lamentable.
Com diu bé el Breviari de la diòcesi d’Urgell, era del llinatge dels comptes de Barcelona i de la Aquitània, ja que la seva mare fou una germana de la comtessa Almodis, la famosa filla de la Marca del Llemosí; la qual, després d’haver estat maridada amb alguns grans senyors feudals, va ésser esposa dels comtes Pons de Tolosa i Ramon Berenguer el Vell de Barcelona successivament.

El traspàs de Ferran VII, esdevingut el 29 de setembre del 1833, obrí d’anhels i esperances el cor dels liberals, car amb l’acabament de l’«ominosa dècada» absolutista, cregueren arribat el moment de realitzar els seus ideals polítics.

Tots els grans homes són ànimes martellejades pels impactes rebuts en la seva infantesa, adolescència i joventut.
El monjo Oliba n’havia rebuts de ben durs i alliçonadors.

Dels quatre departaments en què Napoleó dividí Catalunya durant el seu domini, el del Segre tenia Puigcerdà per capital. L'annexió de Catalunya a l'Imperi napoleònic féu pensar als cerdans de suprimir per sempre la frontera que dividia la comarca entre dos estats. Les autoritats franceses pretenien de fer una tasca de modernització, però els frenà l'hostilitat de la població, l'absència de comunicacions amb la resta del Principat i la divisió profunda entre els mateixos napoleònics.

Els darrers anys del segle X, el comtat d’Urgell, que en temps de Guifred I, Guifred II i Borrell, successor de Sunifred II (948), estigué sota la soberania de la casa comtal de Barcelona, tornà a separar-se, en la persona d’Ermengol I (992,1010), fillde Borrell II i germà del comte barceloní Ramon Borrell. Així s’inicià la gloriosa disnastia dels Ermengol, de la qual trobem ben relacionats els primers comtes amb Mir o Miró de tost i el seu fill Arnau Mir, el conqueridor de la vall d’Àger i altres terres de la Noguera, d’on fou també repoblador.

La importància estratègica de la cruïlla de camins que segueixen les valls del riu Segre i Valira explica l´ocupació i la fortificació, des de temps remots, del turó de l´actual Castellciutat. Més endavant, entorn de l´església de Santa Maria, esdevinguda catedral, es desenvolupà un nucli habitat per eclesiàstics i els seus servidors i vessalls, i després també per pagesos i ramaders, que esdevingué un punt de referència per al territori pirinenc.

Tradició i modernitat són conceptes que es barregen i es creuen en l’estudi de les institucions del Principat d’Andorra, un petit Estat a cavall de dos poderosos veïns que ha sabut mantenir la seva independència al llarg dels segles dotant-se d’un aparell estatal i desenvolupament d’unes institucions i un Dret propi. L’entrada en vigor de la Constitució de 1993 ha suposat la seva homologació internacional, i ha establert les bases d’un nou estat de Dret. Coprínceps, Síndics i Consellers Generals, Govern i Ministres, Parròquies amb els respectius Comuns, Quarts i Veïnats, són alguns dels òrgans que formen el variat entramat institucional de les Valls i que a grans trets són objecte del present estudi.

Una variada gamma de documents (ordinacions, concòrdies, afillaments, tabes d'arrendaments, repartiments, establiments, sentències arbitrals, confessions generals en capbreu, acords del consell de les universitats, compravendes...), provinents dels arxius Històric de Poblet, Comarcal de Puigcerdà, del monestir de Sant Joan de les Abadesses, Municipal de Berga, Municipal de Pardines i Municipal de Vielha, i la Biblioteca de Lés, permet de configurar una aproximació a la realitat pagesa entre els segles XIV i XIX.