El projecte polític del general Primo de Rivera es va fonamentar, sense èxit, en el desenvolupament d’una intensa tasca propagandística que havia de servir per transmetre una bona imatge de règim i per inculcar ideologia. El fracàs d’aquest projecte a les comarques gironines, on convergeixen factors decisius que aporten elements que ajuden a explicar-lo, és el tema de la present investigació.

L'any 1890, un nombrós equip de militars trascamà les Guilleries i el Montseny amb la finalitat d'aixecar un plànol de la zona. Totes les experiències i les descobertes del viatge foren recollides pel tinent topògrag Juli Serra en un diari, que després traspassà al llibre Las Guillerías, publicat l'any 1891 per l'editor Luis Tasso.
Un viatge per les Guilleries i el Montseny conté la trnscripció literal del text i la reproducció dels cinquanta-un gravats del relat original. Inclou la visió actual del recorregut, fruit de la investigació dels autors, que permet de corroborar dades i exposar nous elements d'aquell viatge.

En ple bicentenari dels setges napoleònics, apareix la reimpressió d’una de les cròniques que els descriuen, redactada l’any 1962.
   "Girona era considerada com a plaça forta, per bé que les seves muralles no fossin massa fermes i malgrat que els forts que s’havien bastit al seu entorn haguessin restat descurats fins a l’extrem que, en lloc de veritables fortificacions eren més aviat modestes masies, car havien estat cedits en arrendament a conreadors de terres, i no havien estat mantinguts en condicions de constituir defenses eficients de la ciutat, si el cas arribava de haver-les d’utilitzar."

La posició geogràfica de la ciutat de Girona ha determinat que, en repetides ocasions, es vegés escomesa per exèrcits invasors. L'acció dels exèrcits que, des de l'altre vessant dels Pirineus, es dirigeixen a la Península, s'ha fet sentir sobre aquesta petita fortalesa, tan estratègicament situada en un encreuament de camins, i ha servit per a donar a Girona el ben merescut sobrenom de la ciutat dels setges.

L'any 1265 naixia, a la vila empordanesa de Peralada, un infant, fill de Joan Muntaner, el qual va rebre el nom de Ramon. El seu pare, un dels prohoms de la vila, tenia la seva casa al cap de la plaça.

El diumenge 24 d’abril de 1373, la ciutat de Barcelona rebia joiosament la promesa de l’infant Joan, duc de Girona i primogènit de Pere el Cerimoniós. L’endemà, l’arquebisbe de Tarragona, beneïa, en una solemne cerimònia a la Seu, llur matrimoni davant la Cort i els delegats de les principals ciutats del regne.

L’Empordà prehistòric tenia geogràficament, geològicament, una configuració força diferent de l’actual. La badia era molt més gran, i plena de regolfades. El declivi pirinenc produïa com un trident a les puntes del quals els grecs hi bastiren Roses, Castelló d’Empúries i Empúries.

Desaparegudes les Juntes Revolucionàries que havien nascut arran del destronament d’Isabel II, el Govern Provisional, primerament amb Serrano com a regent i després amb Prim com a president el Consell, bandejà les principals reivindicacions que en un principi havia acceptat per tal que aquelles s’autoeliminessin.

Per complir un dels objectius de la Revolució de Setembre, el Govern Provisional decidí la formació de les Corts Constituents que hom havia demanat amb tanta insistència en les proclames de les Juntes Revolucionàries. A tal fi, foren convocades les eleccions corresponents, les quals tingueren efecte a mitjan gener de 1869.

La pena de mort a Girona és un tema que ens ha preocupat sovint i ens ha interessat sobretot en estudiar les guerres, les revolucions i les lluites civils –lluites entre germans, que són les més incivils de totes- del segle XIX.

Ja no té lloc cap més execució de pena capital a Girona fins al 1817 i 1818, en què hi ha dos sentenciats. Un d’ells, Miquel Preses, executat el 20 de gener d’aquell any a la plaça de les Cols, era precisament confrare de la P.S.

La crisi definitiva esclatà arran de les eleccions municipals, convocades pel govern Aznar, per al mes d’abril del 1931, les quals –més enllà del caràcter administratiu i local- es plantejaren a nivell plebiscitari.
El triomf de les candidatures republicanes a la majoria de les capitals de província donaria pas tot seguit a la proclamació de la II República i a la fugida d’Alfons XIII.

La convocatòria d’Estats Generals a França, el 5 de maig de 1789, va esenvocar en la gran subversió que coneixem per la Revolució Francesa.

Nicolau Eimeric (1320 – 1399) i la polèmica inquisitorial és una aproximació històrica a la vida i a les complexes activitats inquisitorials en les quals es va veure involucrat l’ambiciós dominic gironí. Constitueix una reconstrucció dels fets que van marcar la vida d’un dels inquisidors més cruels i desmesurats de la nostra història, sobretot per la polèmica desenfrenada que va mantenir contra la figura i obra literària de Ramon Llull. Nicolau Eimeric esdevé el personatge més emblemàtic de la consolidació de la Inquisició en els territoris de la corona catalano-aragonesa durant tot el seglr XIV.

Es tracta de l'exposició amena de dos processos criminals dirigits contra jueus. Jutges, testimonis i acusats fan aparèixer detalls insospitats de la vida quotidiana dels jueus catalans.