Les terres que formaven el comtat de Besalú esdevingueren, després de la conquesta franca, una dependència del comtat de Girona. El seu territori - amb uns límits que eren fruit d´uns precedents més o menys remots- no adquirí plena autonomia fins que es produí la reordenació territorial portada a terme per Guifré el Pelós i es convertí, a final del segle IX, en un comtat independent i separat de la influència gironina. Pels volts de l´any 1000, el de Besalú era un dels comtats catalans més importants.
Estudia els castells de les comarques del Vallès Occidental i Oriental, Alt i Baix Empordà.
Els comtats d´Empuries i Perelada eren un país cobert d´aiguamolls, d´estanys i de muntanyes no gaire altes però força esquerpes. A les planes empurdaneses veiem com se superposaren a les pervivències clàssiques les novetats de l´alta edat mitjana. Els nexes d´aquests dos comtats amb el comptat de Rosselló, un altre territori també abocat a la mar, foren intensos. Al segle X, els comtes, Gausbert i el seu fill Gausfred, i alguns senyors, impulsaren la creació i la consolidació d´alguns monestirs molt notables, com Sant Quirc de Colera, Sant Pere de Rodes i Santa Maria de Roses.
Sibil·la de Fortià, que provenia de la noblesa menor, va entrar així, en la segona meitat del Tres-cents, a Barcelona, a la cort de Pere "El Cerimoniós". Gaudia d’una extraordinària bellesa, era més jove que el marit i el matrimoni amb Artal, qui pertanyia a una família de rang més elevat que el de la seva, li permetia una posició més brillant.
Estudia els castells de les comarques de la Garrotxa, Gironès, la Selva, Alt Camp, Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf.
La ciutat de Girona va obrir les portes als monarques francs l´any 785. Esdevingué la ciutat més important de la frontera amb Hispània, la terra controlada pels musulmans. Era l´indret on s´alçava la catedral i el centre d´un comtat molt ampli, que s´estenia des de les rodalies de Banyoles fins a Arenys de Munt, al Maresme, i des de les valls d´Amer i Anglès fins a la mar. Aquest Atles del comtat de Girona, tercer volum de la col-leccióAtles dels comtats de la Catalunya Carolíngia, inclou nombrosos mapes on hi ha situats tots els topònims esmentats als documents dels segles VIII, IX i X, on apareixen dibuixats els dominis dels principals senyors laics i eclesiàstics (com la seu episcopal o dels monestirs d´Amer, Sant Feliu de Guíxols o Sant Pol de Mar) i on s´han representat algunes realitats econòmiques (conreus i rompudes, boscs, vies, molins, fors, etc.).
L’interès suscitat entorn del patrimoni dels ordes religioso-militars és la raó d’haver publicat la present col·lecció, «Templers i hospitalers», presentada en forma de guia en quatre volums. Aquest quart i darrer fa referència a la Catalunya Vella (amb un èmfasi especial als territoris de la Catalunya Nord), al Penedès i a Mallorca. En aquest volum Joan Fuguet inclou aportacions innovadores sobre el patrimoni tant de l’Orde del Temple com de l’Orde de l’Hospital.
El projecte polític del general Primo de Rivera es va fonamentar, sense èxit, en el desenvolupament d’una intensa tasca propagandística que havia de servir per transmetre una bona imatge de règim i per inculcar ideologia. El fracàs d’aquest projecte a les comarques gironines, on convergeixen factors decisius que aporten elements que ajuden a explicar-lo, és el tema de la present investigació.
El 23 d’agost de 1815, al castell de Sant Ferran, de Figueres, fou penjat a la forca Josep Pujol i Barraca. Boquica, com era conegut pels seus coetanis —amics i enemics—, havia nascut a Besalú feia 36 anys i havia estat traginer de professió fins al moment de començar
Aquesta biografia posa els autors als antípodes de la bibliografia d’exaltació de
L'any 1890, un nombrós equip de militars trascamà les Guilleries i el Montseny amb la finalitat d'aixecar un plànol de la zona. Totes les experiències i les descobertes del viatge foren recollides pel tinent topògrag Juli Serra en un diari, que després traspassà al llibre Las Guillerías, publicat l'any 1891 per l'editor Luis Tasso.
Un viatge per les Guilleries i el Montseny conté la trnscripció literal del text i la reproducció dels cinquanta-un gravats del relat original. Inclou la visió actual del recorregut, fruit de la investigació dels autors, que permet de corroborar dades i exposar nous elements d'aquell viatge.
Durant
En ple bicentenari dels setges napoleònics, apareix la reimpressió d’una de les cròniques que els descriuen, redactada l’any 1962.
"Girona era considerada com a plaça forta, per bé que les seves muralles no fossin massa fermes i malgrat que els forts que s’havien bastit al seu entorn haguessin restat descurats fins a l’extrem que, en lloc de veritables fortificacions eren més aviat modestes masies, car havien estat cedits en arrendament a conreadors de terres, i no havien estat mantinguts en condicions de constituir defenses eficients de la ciutat, si el cas arribava de haver-les d’utilitzar."
La posició geogràfica de la ciutat de Girona ha determinat que, en repetides ocasions, es vegés escomesa per exèrcits invasors. L'acció dels exèrcits que, des de l'altre vessant dels Pirineus, es dirigeixen a la Península, s'ha fet sentir sobre aquesta petita fortalesa, tan estratègicament situada en un encreuament de camins, i ha servit per a donar a Girona el ben merescut sobrenom de la ciutat dels setges.
L'any 1265 naixia, a la vila empordanesa de Peralada, un infant, fill de Joan Muntaner, el qual va rebre el nom de Ramon. El seu pare, un dels prohoms de la vila, tenia la seva casa al cap de la plaça.
El diumenge 24 d’abril de 1373, la ciutat de Barcelona rebia joiosament la promesa de l’infant Joan, duc de Girona i primogènit de Pere el Cerimoniós. L’endemà, l’arquebisbe de Tarragona, beneïa, en una solemne cerimònia a la Seu, llur matrimoni davant la Cort i els delegats de les principals ciutats del regne.
L’Empordà prehistòric tenia geogràficament, geològicament, una configuració força diferent de l’actual. La badia era molt més gran, i plena de regolfades. El declivi pirinenc produïa com un trident a les puntes del quals els grecs hi bastiren Roses, Castelló d’Empúries i Empúries.
L’oposició republicana a la restauració borbònica fou duta a cap per diferents grups que s’havien reunit a l’entorn de figures polítiques ben conegudes. Així, els possibilistes –amb Castelar-, partidaris d’una república conservadora, treballaren per reivindicar les conquestes que consideraven imprescindibles de la Revolució de Setembre (el sufragi universal i el jurat) i, una vegada ho aconseguiren, dissolgueren el partit.
Desaparegudes les Juntes Revolucionàries que havien nascut arran del destronament d’Isabel II, el Govern Provisional, primerament amb Serrano com a regent i després amb Prim com a president el Consell, bandejà les principals reivindicacions que en un principi havia acceptat per tal que aquelles s’autoeliminessin.
Per complir un dels objectius de la Revolució de Setembre, el Govern Provisional decidí la formació de les Corts Constituents que hom havia demanat amb tanta insistència en les proclames de les Juntes Revolucionàries. A tal fi, foren convocades les eleccions corresponents, les quals tingueren efecte a mitjan gener de 1869.
La pena de mort a Girona és un tema que ens ha preocupat sovint i ens ha interessat sobretot en estudiar les guerres, les revolucions i les lluites civils –lluites entre germans, que són les més incivils de totes- del segle XIX.
Ja no té lloc cap més execució de pena capital a Girona fins al 1817 i 1818, en què hi ha dos sentenciats. Un d’ells, Miquel Preses, executat el 20 de gener d’aquell any a la plaça de les Cols, era precisament confrare de la P.S.
La crisi definitiva esclatà arran de les eleccions municipals, convocades pel govern Aznar, per al mes d’abril del 1931, les quals –més enllà del caràcter administratiu i local- es plantejaren a nivell plebiscitari.
El triomf de les candidatures republicanes a la majoria de les capitals de província donaria pas tot seguit a la proclamació de la II República i a la fugida d’Alfons XIII.
La convocatòria d’Estats Generals a França, el 5 de maig de 1789, va esenvocar en la gran subversió que coneixem per la Revolució Francesa.
El corall és una riquesa natural; al mar de Begur, des de l’antiguitat, l’han explotat els habitadors de la costa de l’Empordà, on viu el «Coralllium rubrum», o corall vermell. Aquesta espècie animal pluricel·lular és pròpia de la mar Mediterrània, tot i que també es troba a l’Atlàntic Oriental (costes de Portugal, illes Canàries, Marroc, Senegal i illes del Cap Verd). A Catalunya en podem trobar des del Cap de Sant Sebastià fins a Portvendres, i, en especial, els bancs més importants són les Illes Formigues, les Illes Medes i el Cap de Creus, on viu a una profunditat mitjana entre 30 i 60 metres, en grutes submarines.
Josep Pella i Forgas (Begur, 1852-Barcelona, 1918) fou un personatge paradigmàtic de la Catalunya del seu temps: representa l’etapa vuitcentista i aporta alhora alguns elements característics propis d’una concepció del país, sota l’òptica del catalanisme naixent. Intel·lectual i professional liberal, Pella i Forgas provenia dels àmbits que fornien de dirigents el catalanisme de finals de segle. Lluís Costa i Fernàndez reclama atenció sobre Pella i Forgas, una figura massa oblidada dins la historiografia catalana, malgrat haver estat autor d’una vasta producció en el camp de la història i haver tingut un paper rellevant en el terreny polític.
Nicolau Eimeric (1320 – 1399) i la polèmica inquisitorial és una aproximació històrica a la vida i a les complexes activitats inquisitorials en les quals es va veure involucrat l’ambiciós dominic gironí. Constitueix una reconstrucció dels fets que van marcar la vida d’un dels inquisidors més cruels i desmesurats de la nostra història, sobretot per la polèmica desenfrenada que va mantenir contra la figura i obra literària de Ramon Llull. Nicolau Eimeric esdevé el personatge més emblemàtic de la consolidació de la Inquisició en els territoris de la corona catalano-aragonesa durant tot el seglr XIV.
Es tracta de l'exposició amena de dos processos criminals dirigits contra jueus. Jutges, testimonis i acusats fan aparèixer detalls insospitats de la vida quotidiana dels jueus catalans.