La història dels orígens i evolució d’aquest poble de la Catalunya Vella ens permet d’estudiar com es configura des de l’època medieval una comunitat aglutinada per tres pilars fonamentals: els pagesos, els senyors i la parròquia. Castellcir ens proporciona també un bon exemple de com el procés de reconeixement de la pròpia identitat va avançant fins aconseguir una plena autonomia comunal.

El senyor Joan Surroca, conservador del Museu Arqueològic i Paleontològic de Moià, home afable amb el qual vam trabar amistat, ens comentà que al Moianès, tot i no ser una comarca de «tradició» molinera, hi havia força molins, algun en bon estat de conservació; d'altres, al contrari, eren simplement ruïnes i algun estava situat en paratges realment esplèndids.

El cas de Caldes va ser, és clar, l’objecte de discussions: essent artificial la divisió en Vallès Occidental i Oriental, la línea de demarcació havia de ser convencional, també. Passaria a llevant o a ponent del terme de la vila –per no dividir-lo en dos trossos!..., i el problema afectaria a tots els termes que segueixen el curs de la riera de Caldes.

El considerar català a l’il·lustre humanista del segle XVI, Joan Cristòfol Calvet d’Estrella, davant l’estesa creença que el fa aragonès, és el que ens impulsà a la recerca de dades que aclarissin aquest enigma històric.

El simple nom de Josep Baborés i Homs, fill de Vallfogona, rector de Gualba, guerriller popular contre els gavatxs, afusellat pels constitucionals i autor del pintoresc Catecisme en vers, ha estat dilatadament ignorat en els estrats cultes, i oblidat fins en obres de recopilació tan intencionades i recents com són Diccionari biogràfic, Salvat català o Gran enciclopèdia catalana.

En els seus darrers temps -i gairebé podríem dir fins als seus últims dies-, Folguera escriví unes seves Memòries, amb el títol general d'Una flama. «Les escric -diu ell- per al meu plaer personal». I tot escarnint el poeta, afegeix: Io canto per me solo.