La història dels orígens i evolució d’aquest poble de la Catalunya Vella ens permet d’estudiar com es configura des de l’època medieval una comunitat aglutinada per tres pilars fonamentals: els pagesos, els senyors i la parròquia. Castellcir ens proporciona també un bon exemple de com el procés de reconeixement de la pròpia identitat va avançant fins aconseguir una plena autonomia comunal.
Estudia els castells de les comarques del Vallès Occidental i Oriental, Alt i Baix Empordà.
L’interès suscitat entorn del patrimoni dels ordes religioso-militars és la raó d’haver publicat la present col·lecció, «Templers i hospitalers», presentada en forma de guia en quatre volums. Aquest quart i darrer fa referència a la Catalunya Vella (amb un èmfasi especial als territoris de la Catalunya Nord), al Penedès i a Mallorca. En aquest volum Joan Fuguet inclou aportacions innovadores sobre el patrimoni tant de l’Orde del Temple com de l’Orde de l’Hospital.
Darrer volum de la col·lecció Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia, centrat en el comtat de Barcelona entre el 801 i el 993.L’extensa documentació carolíngia ha estat traslladada a mapes toponímics,econòmics, de dominis amb les possessions comtals, vescomtals i eclesiàstiques.
El senyor Joan Surroca, conservador del Museu Arqueològic i Paleontològic de Moià, home afable amb el qual vam trabar amistat, ens comentà que al Moianès, tot i no ser una comarca de «tradició» molinera, hi havia força molins, algun en bon estat de conservació; d'altres, al contrari, eren simplement ruïnes i algun estava situat en paratges realment esplèndids.
El cas de Caldes va ser, és clar, l’objecte de discussions: essent artificial la divisió en Vallès Occidental i Oriental, la línea de demarcació havia de ser convencional, també. Passaria a llevant o a ponent del terme de la vila –per no dividir-lo en dos trossos!..., i el problema afectaria a tots els termes que segueixen el curs de la riera de Caldes.
El considerar català a l’il·lustre humanista del segle XVI, Joan Cristòfol Calvet d’Estrella, davant l’estesa creença que el fa aragonès, és el que ens impulsà a la recerca de dades que aclarissin aquest enigma històric.
El simple nom de Josep Baborés i Homs, fill de Vallfogona, rector de Gualba, guerriller popular contre els gavatxs, afusellat pels constitucionals i autor del pintoresc Catecisme en vers, ha estat dilatadament ignorat en els estrats cultes, i oblidat fins en obres de recopilació tan intencionades i recents com són Diccionari biogràfic, Salvat català o Gran enciclopèdia catalana.
En els seus darrers temps -i gairebé podríem dir fins als seus últims dies-, Folguera escriví unes seves Memòries, amb el títol general d'Una flama. «Les escric -diu ell- per al meu plaer personal». I tot escarnint el poeta, afegeix: Io canto per me solo.
Els nombrosos estudis realitzats aquests darrers anys entorn a la repressió a la guerra i la postguerra incideixen sobretot en els aspectes polítics i en la tragèdia humana de caràcter personal. Però en canvi, no analitzen prou – pensem – el vessant societari de la repressió: la destrucció gairebé irreparable d’un teixit, d’una xarxa, d’una dinàmica associativa de la societat civil, que en molta part no ha estat possible refer del tot d’aleshores ençà.