El rector de Vallfogona per antonomàsia, el tortosí Francesc Vicent Garcia, esdevingué el més popular i notable poeta català del seu temps. Combinà la sàtira i l’humor amb l’amargor i la melancolia. Constitueix un indefugible exponent de fidelitat a la llengua catalana en uns època crítica (segles XVI-XVII).

La restauració de Poblet comportà la seva prèvia destrucció. Com que aquesta restauració, ja ho hem insinuat, ha esguardat i ha aconseguit dos propòsits –la reconstrucció material i la repoblació monàstica-, no estarà de més que hi fem una breu referència.

Hi ha un fet de la història de Poblet –o, més ben dit, a la petita història de la reconstrucció del monestir de Poblet- que ha cridat l’atenció dels tractadistes. No pel fet en si, que, com veurem, tingué una transcendència molt discreta, si és que cal que n’hi adjudiquem alguna.

La llegenda dels tresors amagats estigué molt en voga, amb un fons de motivació veritable, immensament exagerat per la fantasia popular que en el curs dels segles n'havia anat fabricant contalles i les havia anades perfeccionant d'episodis, de vegades absolutament fabulosos i inversemblants, absurds de tota absurditat, i d'altres veades, amanides d'aparences més versemblants per la influència de l'elaboració de subjectes més cultivats que conduïen a la fantasia per carrils més conjuminables.

Les evidents desavinenteses que a la darreria de 1886 i a la primera de 1887 ja devien exterioritzar-se a la companyia que hem dit, i de les quals parlarem aviat, excitaren la xurma, tant de Vimbodí com de l'Espluga, a intentar la recerca. Esdevé veritablement fora de tota ponderació el clima insòlit que el pretès tresor pobletà havia creat.

L’home d’avui va prenent consciència de la importància de la naturalesa, amenaçada en molts indrets (contaminació, incendis, expansió urbanística de temporada, cacera incontrolada...). Segles enrera, els nostres avantpassats, depenien, en gran manera, del medi que els envoltava i aprofitaven al màxim els recursos naturals. A la Conca de Barberà, durant l’Edat Moderna, la principal activitat era l’agricultura; complementada per la ramaderia i l’explotació del bosc.

L’interès que tenim per la transició entre les edats Moderna i Contemporània ens ha motivat a atansar-nos al fenomen desamortitzador, perquè hi veiem un dels mecanismes primordials, de transformació, des del poder, de les estructures de l’Antic Règim.

Una frase encunyada per Nadal i Giralt ha fet fortuna, potser excessiva: «de finals del segle XV al primer terç del segle XVII, al llarg d’un període d’un període d’uns cent cinquanta anys, Catalunya es veié envaïda per una onada d’immigrants francesos. Des de la capital fins al llogarret més petit, passant per les ciutats, viles i llocs, cap zona del Principat (...) sembla haver-se lliurat de l’allau de pobladors vingut de l’altra banda dels Pirineus» (Nadal-Giralt: 1966,31).

La fi del règim constitucional, amb el retorn al poder absolut de Ferran VII, el 1823, fou possible per la intervenció de les potències de la Santa Aliança a través dels denominats Cent Mil Fills de Sant Lluís. La reinstauració del règim absolutista no significà en absolut la pacificació de Catalunya, ans, gairebé, tot el contrari. La violència institucional i la pretesament popular i intuïtiva, tant la que s’emparava sota justificacions ideològiques (la revenja dels afronts rebuts dels liberals) com l’explicitada com a delinqüència comuna, foren constants.

Una variada gamma de documents (ordinacions, concòrdies, afillaments, tabes d'arrendaments, repartiments, establiments, sentències arbitrals, confessions generals en capbreu, acords del consell de les universitats, compravendes...), provinents dels arxius Històric de Poblet, Comarcal de Puigcerdà, del monestir de Sant Joan de les Abadesses, Municipal de Berga, Municipal de Pardines i Municipal de Vielha, i la Biblioteca de Lés, permet de configurar una aproximació a la realitat pagesa entre els segles XIV i XIX.

Una acurada tria de casos en què el monestir de Poblet aplica la justícia criminal durant els segles XV al XVIII serveix a l'autor per analitzar la pràctica quotidiana de la justícia civil i criminal, alta i baixa, exercida pels senyors feudals -en aquest cas, eclesiàstics- d'acord amb les relacions socials de l'època.

En aquest llibre ens presenta, amb detall, la història de l'origen, la construcció, la destrucció i la reconstrucció dels panteons reials de Poblet (que contenen les despulles de personatges tan rellevants com foren Jaume I o Pere «el Cerimoniós») i el mausuleu de la casa ducal de Cardona (el llinatge nobiliari més poderós de Catalunya).