El volum que teniu a les mans és el primer d’una sèrie de guies sobre el patrimoni dels templers i els hospitalers, que Joan Fuguet vol fer conèixer a fons a partir de la proposta d’itineraris.

L'interès suscitat entorn del patrimoni dels Ordes religioso-militars és la raó d'haver engegat la publicació de la present col·lecció, «Templers i Hospitalers», presentada en forma de guia. Aquest tercer volum fa referència a les Terres de Ponent i la Franja, àrea on el patrimoni del Temple i de l'Hospital havia estat importantíssim.

Estudia els castells de les comarques del Solsonès, Garrigues, Noguera i la Segarra.

Estudia els castells de les comarques de la Segarra, Segrià, Urgell, Alt Urgell, Pallars Jussà, Pallars Sobirà i la Vall d’Aran. Conté els índexs generals de tota l'obra.

Com totes les terres muntanyenques que foren bressol dels diversos nuclis hispànics reconqueridors, el comtat d'Urgell es formà en el curs mig del Segre, tenint com a principal missió de dificultar l'avançament dels musulmans, que des de les planes que més tard anomenarem pla d'Urgell, maldaven per arribar a les Gàl·lies. La Catedral d'Urgell va ésser consagrada l'any 839. Un segle més tard, 940, quan morí sense descendència el comte Sunifred, el comtat es va unir al de Barcelona.

L'any 1149 és el de la conquesta de Lleida, la darrera ciutat important de Catalunya que caigué a mans dels cristians. Foren gairebé quatre segles de domini àrab. No hi ha cap comarca entre totes les terres que més endavant haurien de constituir el Principat, que rebés amb tanta força l'empremta corànica com el Pla de Lleida. Encara que no siguin gaires les notícies que podem oferir de Lleida sarraïna, hi ha en el decurs d'aquests quatre-cents anys en fet cert indiscutible: la ràpida islamització del país.

Dins el context de Catalunya, hom entén generalment per terres segarrenques les que constitueixen l'altiplà que separa la conca del Segre de les del Llobregat, Gaià i Francolí. Per tal de comprendre amb exactitud l'encaix de la Segarra en relació amb les terres que l'envolten, cal introduir el concepte d'Altiplà Central, unitat fisiogràfica de la qual la Segarra abasta una part ben significativa.

Dietari de treball de camp a la Segarra és el recull de les vivències de Joan Cervera durant l’any de la recerca a la comarca de la Segarra juntament amb Albert Manent. Però el llibre és molt més que el document personal d’un investigador. D’una banda, serveix per comprendre com Cervera i Manent es guanyen la confiança dels entrevistats. I de l’altra, en paraules de Vicent Sanchis extretes del pròleg, «les seves cròniques acurades i les seves notes exhaustives d’un tros d’humanitat que se’n va sense fer gaire soroll, a la recerca de núvols, boires, vents, cavallets, bruixes, llops i ocells nocturns, tanquen una llarga època. En donen fe i en serviran de testimoni de cara a aquest futur imprevisible. Un futur que potser haurà de fer-ne ús si no es vol estèril del tot. Joan Cervera ha voltat com un talladits —parot o parotet en diuen, per cert, en moltes comarques valencianes— els homes i el paisatge de la Segarra».

En començar el segle XV els Montsuar pertanyien a una nissaga de ciutadans molt influent a Lleida, singularment a la rama d'Antoni de Montsuar, donzell i senyor de Torregrossa, vertader àrbitre, adés i ara de l'oligarquia que regia els destins de la ciutat, tant si vestia la gramalla de paer de cap, com si presidís qualsevulla prohomenia del Consell municipal.

Els autors que tracten la història general de Catalunya, i els qui redueixen el camp d’observació a la Gerra de Successió, constaten que al costat dels partidaris de l’Arxiduc, que foren la gran majoria dels catalans, hi hagué exemples isolats d’adhesió a Felip V; no precisen, però, si durant la lluita existiren poblacions que es mantingueren separades constantment del partit austríac.

Dèiem en el capítol anterior que la Casa de Montcada restà vinculada a Lleida des dels mateixos dies de la Reconquesta. Un dels barons més gloriosos de la nissaga acompanyà Ramón Berenguer IV en la conquesta de la ciutat, que capitulà el 24 d'octubre de 1149. Es tracta del primer Guillem Ramon, el Gran Senescal, que fou nomenat castellà de Lleida, o representant del compte de Barcelona, sobirà de Catalunya-Aragó.

El traspàs de Ferran VII, esdevingut el 29 de setembre del 1833, obrí d’anhels i esperances el cor dels liberals, car amb l’acabament de l’«ominosa dècada» absolutista, cregueren arribat el moment de realitzar els seus ideals polítics.

Vaig començar el meu relat amb una advertència aclaratòria, que m'excusà un xic de la meva poca « autoritat» sobre el tema i que, a la vegada absolgué els patriotes californians de llur manifesta negligència en la investigació dels antecedents biogràfics de Gaspar de Portolà.

La història d'Arnau de Solsona, un mercader lleidatà del segle XIII, i la seva muller Elisenda, personatges principals d'aquest reball, que sembla més una novel·la d'aventures que un relat verídic, la coneixem a través d'una declaració solemne que l'esmentat mercader féu el 4 de desembre de 1297.

Hom fa partir la història del canal d'Urgell dels temps de Carles I, el qual signà unes ordenances encaminades a provocar la construcció d'una Sèquia Reial. Felip II les va ampliar amb noves disposicions i va comisionar el seu tresorer i membre del Consell, Martí Joan Franquesa per a resseguir la comarca.

L’establiment a Catalunya, o si es vol, el trànsit de la Trapa pe Catalunya, fou un esdeveniment insòlit, sovintejadament esmaltat d’episodis talment novel·lescs i les circumstàncies del qual procés produí, no solament una amplíssima expectació en diverses contrades de la nostra geografia, sinó que hi va deixar una profundíssima empremta, no sempre captada en la seva justa dimensió pel poble senzill.

Abans de parlar de l’antiga Facultat de Medicina de l’Estudi de Lleida, caldrà situar-la dins el conjunt docent i històric d’aquella famosa Universitat que el rei Jaume II de Catalunya-Aragó erigí en virtut d’un privilegi atorgat a Saragossa el dia primer de setembre del 1300.

És molt freqüent, no el desconeixement, sinó el mal coneixement que hom té del que fou la Universitat de Cervera. Certament que hi ha contribuït moltíssim el seu origen, que de cap de les maneres no es pot escamotejar com una imposició filipista.

A Lleida, com a tot arreu, fou molt tardana la preocupació dels municipis a favor de l’ensenyament de minyons. Se'n preocupà l’Església, quant a la formació i instrucció dels nois inclinats al ministeri diví, o simplement, de cara a construir una Escolania ben instruïda, de pueri quos habeant optimas voces.

El sediment del bandolerisme. – Lleida serà afectada diversament per les cisis que Catalunya patí durant el primer terç del segle XVII. Totes repercutiren vora el Segre: el bandolerisme, les sequies, la pesta, els grans aiguats, sobretot el del 1617, i la fam.

Els romans, davant l’extensió de les conquestes cartagineses a la Península Ibèrica, van decidir d’intervenir-hi. L’any 231 abans de Crist, adreçaren una ambaixada per assabentar-se de la situació. Malgrat la resposta hàbil del general cartaginès en dir que se guerrejaven allí era per recollir el numerari precís per a pagar el tribut a Roma, aquesta va continuar recelant i, en quedar el tribut resolt, la mateixa Roma va començar les seves penetracions a la Península.

Els darrers anys del segle X, el comtat d’Urgell, que en temps de Guifred I, Guifred II i Borrell, successor de Sunifred II (948), estigué sota la soberania de la casa comtal de Barcelona, tornà a separar-se, en la persona d’Ermengol I (992,1010), fillde Borrell II i germà del comte barceloní Ramon Borrell. Així s’inicià la gloriosa disnastia dels Ermengol, de la qual trobem ben relacionats els primers comtes amb Mir o Miró de tost i el seu fill Arnau Mir, el conqueridor de la vall d’Àger i altres terres de la Noguera, d’on fou també repoblador.

La més antiga referència medieval a Lleida sobre l’Illa de Mallorca va lligada amb els repobladors del Cap-Pont (any 1150), un raval situat al marge esquerre del riu Segre i davant la ciutat. Era el nucli més poblat de la urbs, amb la qual estava unit per un pont de pedra d’origen romà. Ocupava l’espai dels Camps Elisis.

Se’n va dir Universitat des del segle XIII, del cos científic format per la universalitat dels catedràtics i deixebles aplegats per l’ensenyament, el conreu i la propagació de les ciències.

Les invasions de bandes germàniques, principalment formades per francs, els anys 258-260 i, especialment, la del 276, van deixar la ciutat de Lleida feta un camp de runes i tenebres, restant despoblada la localitat, la qual durant tot el segle IV no es va recobrar d’aqueixes destruccions.

Avui per avui és pràcticament impossible d’establir la data de la fundació de Lleida. Per assenyalar-la amb un còmput aproximat, fins ara patíem del periple marítim que feu Eutimes, un navegant grec de Marsella, vers el 535 a de C., no gaire després de la batalla d’Alàlia, entre hel·lens i cartaginesos.

Hem de remarcar que la llibertat en matèria religiosa per als jueus de Lleida i d'altres calls de Catalunya occidental -com Tortosa, Tàrrega, i Cervera-, així com alguns de les properes terres aragoneses, ara una conseqüència del respecte a la religió i la litúrgia dels jueus que dimanava de les disposicions reials.

Després de quasi setanta anys del Decret de Nova Planta i dos després de l'obertura d'Amèrica als catalans, ens encarem a un Olot que va integrar-se a l'època moderna.
Queden encara moltes rèmores medievals que arrossega la vila.

...podríem formular una pregunta, ¿És veritat tot allò que trobem en les històries? Hem d'acceptar el que diuen, com si es tractés d'una article de fe? Prou sabem que l'home és un ser limitat, i pot, en efecte, dir-nos la veritat, o bé pot no dir-la. En el millor dels casos es tractaria de la «seva» veritat particular.

La ciutat de Lleida va començar la seva existència en una època molt llunyana, potser ja fa uns mil·lenis, però, si durant alguns segles mantingué la seva fama i el seu poder amb esplendor i manifesta autoritat, vingué un moment que inicià el seu declivi i caigué en una accelerada decadència.

Aquesta biografia presenta la figura d’un polític catalanista de relleu, però molt oblidat. Fill de la Vall d’Aran, va pertànyer, d’inici, a un grup d’estudiants republicans, com Lluís Companys, i després destacà com a polític a la circumscripció de Lleida, on va ser president de la Diputació i diputat de la Mancomunitat. Conseller de Governació durant el juliol del 36, va tenir un paper decisiu en l’esclafament de la revolta militar. Després d’haver salvat milers de persones perseguides per la FAI, es va haver d’exiliar. L’exili, agreujat pel triomf de l’«Alzamiento», el dugué de França a Amèrica.