De fet, els maldecaps del prior Penna van començar l’any 1833, en què a les riberes de l’Ebre van repercutir, com arreu de la nostra terra, els esdeveniments consecutius al famós alçament (gener de 1820) del coronel Rafael del Riego, a Cabezas de San Juan, contra la monarquia absolutista.

La presència de Ramon Berenguer III el Gran com a cabdill de la causa catalana, deixà resolts molts problemes del país i l’engegament cap a l’engrandiment que s’esperava en un esdevenidor proper. Si gran fou el rei i major fou la tasca, Déu va fer la gràcia de donar-li un fill de seny i amb prou coratge per a continuar-la.

Hi ha un príncep de la dinastia reial catalana que ha passat a la història acompanyat dels qualificatius més severs i desfavorables. És Jaume, el primogènit dels reis Jaume II «el Just» i Blanca d’Anjou.
La versatilitat, la volubilitat, la misantropia, l’entequeria, la inconstància, la contumàcia: vet ací tot un complex patològic que sembla l’única estela que hagi deixat el primogènit de Jaume II al seu pas per la terra.

La iniciativa de Ramon Berenguer IV sobre la reconquesta de Tortosa ha estat ben recolzada per tot Catalunya, sobretot per la ciutat de Barcelona. Si el poble català desitjava de veure desaparegut el ferm baluard militar que l’enemic tenia establert a l’Ebre, el lloc d’on partien les devastadores incursions que tot ho passaven a sang i a foc.

Posar-se a parlar de la Tortosa immediatament sortida la reconquesta i, encara, precedent al nomenament del bisbe en Gaufred d’Avinyó, no representa altra cosa que una temptativa d’introducció a un període desconegut, mal jutjat i caòtic en desmesura.

A principis de 1838, Gandesa passà de vila a ciutat. I el seu nom va conèixer una gran popularitat. Contar-ne la causa, rememorar els fets que van fer possible aquella ascensió i aqueix nom, pot resultar instructiu per molts conceptes, fins i tot deixant de banda qualsevol consideració de tipus ideològic. Els fets tenen molta força i sempre son «històrics».

L’ordre militar de cavalleria de Sant Jordi d’Alfama ha estat l’únic ordre d’aquesta mena que podem considerar català pels seus quatre costats. No n’ha existit cap altre fundat a Catalunya, al servei de Catalunya, radicat a Catalunya i nodrit per frares catalans.

Els seguidors de Mahoma, després d’haver triomfat per les armes a l’Aràbia, es llençaren a la conquesta de terres a l’objecte de propagar la seva doctrina i estendre els seus dominis, esperançats que, en morir en batalla, tenien assegurada la felicitat eterna.

L’any 1148 resulta transcendental per a Tortosa, almenys en tot allò que fa referència al nostre cicle cultural; no es fa difícil de veure que ha de resultar bàsic per a qualsevol mena d’estudi, si de veritat hom pretén de parlar d’una Tortosa nostra i verament relacionada amb la nostra vida d’avui.

La conquesta de Tortosa, pel comte de Barcelona i príncep d’Aragó Ramon Berenguer IV, esdevé a la segona meitat de l’any 1148. Guanyada la ciutat pels acaballs d’aquest any, els musulmans han acabat per cloure’s a Suda, on tracten de fer-se forts i de cremar llurs extremes possibilitats de resistència.

Quan, a la primeria del segle XIX, es treballava a la carretera que des de Tarragona anava a Tortosa i seguia cap a València, una de les etapes més feixugues i costoses fou la del Coll de Balaguer. En tenim referències com d’una tasca titànica, plena d’inconvenients.

Encetàrem aquest treball amb mires a una monografia, tan completa com hom permetessin els materials, sobre el fet de la immigració britànica a Tortosa del segle XII, o sigui, en el moment de la conquesta de la ciutat i en els temps seguidors, coincidint amb els moments de màxima tendència repobladora.

Per a elaborar aquest esborrany geo-econòmic de Tortosa i el seu terme jurisdiccional a mitjan segle XVI, hem utilitzat dues fonts bibliogràfiques: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, per Cristòfor Despuig, escrits el 1557, i el Fogatge de 1553.

L’interès que tenim per la transició entre les edats Moderna i Contemporània ens ha motivat a atansar-nos al fenomen desamortitzador, perquè hi veiem un dels mecanismes primordials, de transformació, des del poder, de les estructures de l’Antic Règim.

La fi del règim constitucional, amb el retorn al poder absolut de Ferran VII, el 1823, fou possible per la intervenció de les potències de la Santa Aliança a través dels denominats Cent Mil Fills de Sant Lluís. La reinstauració del règim absolutista no significà en absolut la pacificació de Catalunya, ans, gairebé, tot el contrari. La violència institucional i la pretesament popular i intuïtiva, tant la que s’emparava sota justificacions ideològiques (la revenja dels afronts rebuts dels liberals) com l’explicitada com a delinqüència comuna, foren constants.