Dels personatges que van defensar les constitucions i llibertats catalanes fins al darrer moment i que, com a conseqüència de la derrota, sofriren un llarg i penós captiveri, els autors n’han seleccionat vint-i-cinc de ben representatius, que van patir en carn pròpia la duresa i la inflexibilitat de la repressió borbònica del 1714. No es tracta de fer-ne biografies completes, sinó d’explicar principalment les circumstàncies dels respectius empresonats.

Crims i misteris de la Barcelona del segle XIX aplega quatre històries que tingueren un ampli ressò popular en una època en què els comentaris sobre històries de sang i fetge i personatges enigmàtics formaven part de l'entreteniment col·lectiu. Les execucions al garrot se celebraven en espais públics; els botxins, els clergues i les confraries s'hi volien lluir, i el poble menut, que hi acudia massivament, participava de les cerimònies, bé fos escridassant el reu o bé plorant-lo.

La Pesta Negra (1348) ha estat la pitjor catàstrofe epidèmica de la humanitat. Per la importància, la intensitat i les seves conseqüències, constitueix un dels grans episodis de la història. Fou una malaltia que canvià la mentalitat europea occidental, i que comportà grans convulsions socials, polítiques, demogràfiques i econòmiques. Els fets ocorreguts a la ciutat de Barcelona durant el temps de la Pesta Negra en donen bona prova.

En aquest llibre ens presenta, amb detall, la història de l'origen, la construcció, la destrucció i la reconstrucció dels panteons reials de Poblet (que contenen les despulles de personatges tan rellevants com foren Jaume I o Pere «el Cerimoniós») i el mausuleu de la casa ducal de Cardona (el llinatge nobiliari més poderós de Catalunya).

Ramon de Penyafort fou un dels personatges principals del segle XIII: jurista, professor de la Universitat de Bolonya, canonge de la seu barcelonina, capellà i penitencier de papes, compilador de les Decretals per encàrrec de Gregori IX, amic i conseller de Jaume I, tercer general de l'ordre dominicà, impulsor d'escoles d'hebreu i àrab per missioners, i frare de convent de Santa Caterina, de Barcelona, on morí el 1275. Fou canonitzat ara fa 400 anys.

Es tracta de l'exposició amena de dos processos criminals dirigits contra jueus. Jutges, testimonis i acusats fan aparèixer detalls insospitats de la vida quotidiana dels jueus catalans.

El 6 d'Octubre. Palestra i Batista i Roca aprofundeixe en l'activitat de l'impulsor i ànima de Palestra, organització nacional de les joventuts catalanistes. Aporta dades inèdites sobre la seva fundació, l'inici del desenvolupament d'una de les seves seccions (ORBIS) i la participació en aquesta tingué a l'hora de preparar i propiciar els fets del 6 d'Octubre. L'autor desmunta totalment preteses decantacions nazistes per part de Palestra.

Una acurada tria de casos en què el monestir de Poblet aplica la justícia criminal durant els segles XV al XVIII serveix a l'autor per analitzar la pràctica quotidiana de la justícia civil i criminal, alta i baixa, exercida pels senyors feudals -en aquest cas, eclesiàstics- d'acord amb les relacions socials de l'època.

Una variada gamma de documents (ordinacions, concòrdies, afillaments, tabes d'arrendaments, repartiments, establiments, sentències arbitrals, confessions generals en capbreu, acords del consell de les universitats, compravendes...), provinents dels arxius Històric de Poblet, Comarcal de Puigcerdà, del monestir de Sant Joan de les Abadesses, Municipal de Berga, Municipal de Pardines i Municipal de Vielha, i la Biblioteca de Lés, permet de configurar una aproximació a la realitat pagesa entre els segles XIV i XIX.

Catalunya i l'Arxiduc Carles respon al desig d'actualitzar, a través d'una síntesi amena i rigurosa, els estudis sobre el període esmentat. L'autor destaca la importància del fet que la ciutat de Barcelona fos seu d'un govern de l'estat que lluitava per entendre´s més enllà de Catalunya.

Nicolau Eimeric (1320 – 1399) i la polèmica inquisitorial és una aproximació històrica a la vida i a les complexes activitats inquisitorials en les quals es va veure involucrat l’ambiciós dominic gironí. Constitueix una reconstrucció dels fets que van marcar la vida d’un dels inquisidors més cruels i desmesurats de la nostra història, sobretot per la polèmica desenfrenada que va mantenir contra la figura i obra literària de Ramon Llull. Nicolau Eimeric esdevé el personatge més emblemàtic de la consolidació de la Inquisició en els territoris de la corona catalano-aragonesa durant tot el seglr XIV.

Aquesta biografia presenta la figura d’un polític catalanista de relleu, però molt oblidat. Fill de la Vall d’Aran, va pertànyer, d’inici, a un grup d’estudiants republicans, com Lluís Companys, i després destacà com a polític a la circumscripció de Lleida, on va ser president de la Diputació i diputat de la Mancomunitat. Conseller de Governació durant el juliol del 36, va tenir un paper decisiu en l’esclafament de la revolta militar. Després d’haver salvat milers de persones perseguides per la FAI, es va haver d’exiliar. L’exili, agreujat pel triomf de l’«Alzamiento», el dugué de França a Amèrica.

Tradició i modernitat són conceptes que es barregen i es creuen en l’estudi de les institucions del Principat d’Andorra, un petit Estat a cavall de dos poderosos veïns que ha sabut mantenir la seva independència al llarg dels segles dotant-se d’un aparell estatal i desenvolupament d’unes institucions i un Dret propi. L’entrada en vigor de la Constitució de 1993 ha suposat la seva homologació internacional, i ha establert les bases d’un nou estat de Dret. Coprínceps, Síndics i Consellers Generals, Govern i Ministres, Parròquies amb els respectius Comuns, Quarts i Veïnats, són alguns dels òrgans que formen el variat entramat institucional de les Valls i que a grans trets són objecte del present estudi.

Hom ha tingut animals per a l’alimentació, per al treball, com a vigilants i també com a companys; tant uns com altres han estat animals domèstics. No és aquest el cas. Els que ens presenta Joan de Déu Domènech eren bèsties feres, lleons majoritàriament. Lleons de carn i ossos, ben diferents dels que hi ha en les estàtues i escuts; d’aquests, no se’n farà gaire cas: són de pedra i no inquieten ningú. Tot el contrari dels reals: un bràmul ens espaordiria, una urpada pot ser mortal, i la seva presència insòlita a Barcelona i altres ciutats de la Corona d’Aragó omple de meravella.

Presentem aquí la vida de Francesc Macià, conegut com «en Bac de Roda», un dels líders del grup «vigatà» o osonenc, constituït per homes de les comarques de Vic que es van destacar ja de bon principi per l’oposició al duc d’Anjou o pretendent francès, de la dinastia dels Borbó: el rei Felip Vè, escollit per a succeir el dèbil rei Carles II, de la dinastia o branca dels Habsburg d’Àustria.

La fi del règim constitucional, amb el retorn al poder absolut de Ferran VII, el 1823, fou possible per la intervenció de les potències de la Santa Aliança a través dels denominats Cent Mil Fills de Sant Lluís. La reinstauració del règim absolutista no significà en absolut la pacificació de Catalunya, ans, gairebé, tot el contrari. La violència institucional i la pretesament popular i intuïtiva, tant la que s’emparava sota justificacions ideològiques (la revenja dels afronts rebuts dels liberals) com l’explicitada com a delinqüència comuna, foren constants.

No és freqüent –encara que tampoc excepcional- que una obra clàssica es vegi sotmesa a un treball d’indagació per tal de tractar d’esbrinar els coneixements que tenia la societat nacional, en llunyana època, pel que feia a una determinada branca del saber humà.

Un temps decisiu, el segle dinou. El període culminant del procés que duu Mataró, del quefer tranquil de la societat artesana i senyorial, al neguit de la indústria i la política. És una evolució amb una dinàmica sense referents en la història, que trasbalsa la ciutat de soca-rel i en transforma tots els àmbits: l’activitat econòmica, les relacions socials, els costums, les idees, i el mateix aspecte físic.

Encara que sigui important la seva presència i la seva influència, no entra en el pla d’aquestes ratlles estudiar fins a quin punt clergues i gent d’Església van inspirat o van intervenir en l’elaboració de les Bases de Manresa, sobretot Torras i Bages amb personalitats del seu entorn doctrinal. La incidència de La tradició catalana, per exemple, el rol propagandístic de Jaume Collell o el prestigi de Verdaguer són temes mereixedors del més atent aprofundiment.

La història del diari encara és per fer, una història que contempli el periòdic com una plataforma ideològica, i alhora com una empresa comercial, en la qual hi hagi constància del pensament dels grans directors que ha tingut, dels col·laboradors que han deixat un testimoniatge de qualitat o de relleu, finalment, de l’anàlisi del contingut, de la influència, de totes les vicissituds.

En el món medieval romànic, les obres artístiques més diverses sovint han fet al·lusió a Francesc d'Assís (v. 1181-1226), interpretant definitivament el seu missatge, el qual, per la seva brevetat, resta ambigu. Així Francesc ha esdevingut un mite; no solament apareix com a exemple de participació de l'home en el cosmos, sinó sobretot com un arquetipus...

La fundació de la Unió Catalanista, el 1891, va ser la culminació dels esforços associatius pioners. Encara que en els seus orígens la Unió no va aconseguir de reunir el conjunt de les forces catalanistes existents (l’absència més notòria era el Centre Català), en pocs anys l’entitat assolí un prestigi i una força cada cop més intensos.

Ha estat dit que el personatge Cristòfor Colom és el més polèmic de la Història. Comtats són els aspectes de la seva vida que resten dilucidats. Cinc segles després d’haver dut a terme la seva gesta universal, segueixen els estudiosos debatent, tal volta incrementant-los, els aspectes varis que el concerneixen: on nasqué, quan nasqué, quants germans tingué, quins foren els seus progenitors, si era plebeu o noble, els oficis o professions que exercí, si fou pirata o corsari, com arribà a Portugal, com és que ja coneixia la llengua castellana abans d’entrar a Espanya, si era un geni o un al·lucinat o un aprofitat, quin sentit té la seva signatura, si pertanyia a la raça jueva, quines navegacions efectuà, de quins mapes es valgué, perquè hom el designava com a estranger sense especificar-ne la oriünditat, perquè el rei de Portugal el tractava d’amic i li escriví que no recelés de la justícia lusitana, etc. La problemàtica és molt llarga i no acaba ni tan sols amb la mort del Descobridor.

Una frase encunyada per Nadal i Giralt ha fet fortuna, potser excessiva: «de finals del segle XV al primer terç del segle XVII, al llarg d’un període d’un període d’uns cent cinquanta anys, Catalunya es veié envaïda per una onada d’immigrants francesos. Des de la capital fins al llogarret més petit, passant per les ciutats, viles i llocs, cap zona del Principat (...) sembla haver-se lliurat de l’allau de pobladors vingut de l’altra banda dels Pirineus» (Nadal-Giralt: 1966,31).

El tema del carlisme, en general, i el dels aixecaments reialistes del trienni liberal, en particular, han estat analitzats des de diferents punts de vista. Els més clàssica són els de la historiografia liberal i la historiografia conservadora, criticats ja per Jaume TORRAS (1976:7-8). Però darrerament, un seguit d’historiadors s’han apropat a la temàtica des de nous enfocaments (FRADERA, 1990).

Certament que no cal pas ponderar la importància que tradicionalment ha tingut el camí reial en la configuració geogràfica, econòmica i humana de les terres de la comarca de l’Anoia. Des de temps immemorial, el riu Anoia es constituí en un corredor natural de comunicació entre el litoral mediterrani i l’interior peninsular.

L’interès que tenim per la transició entre les edats Moderna i Contemporània ens ha motivat a atansar-nos al fenomen desamortitzador, perquè hi veiem un dels mecanismes primordials, de transformació, des del poder, de les estructures de l’Antic Règim.

Sempre hi ha hagut famílies polítiques. La vinculació familiar i la relació personal tenen el seu paper en la selecció de personal polític. Aquest fet encara era més cert en les èpoques anteriors a l’estat liberal del segle XIX. A la Corona d’Aragó, durant els segles XVI i XVII, els fenòmens de privatització i de patrimonialització dels càrrecs públics no estigueren tan estesos com a les veïnes corones de Castella i França.

L’home d’avui va prenent consciència de la importància de la naturalesa, amenaçada en molts indrets (contaminació, incendis, expansió urbanística de temporada, cacera incontrolada...). Segles enrera, els nostres avantpassats, depenien, en gran manera, del medi que els envoltava i aprofitaven al màxim els recursos naturals. A la Conca de Barberà, durant l’Edat Moderna, la principal activitat era l’agricultura; complementada per la ramaderia i l’explotació del bosc.

Quan el Consell del Principat, òrgan polític integrat per representants de la Diputació del General o Generalitat i del Consell de Cent barceloní, decidí d’oferir la senyoria de Catalunya a Enric IV de Castella, tenia motius històrics que justificaven i feien entenedor un acte en aparença molt sorprenent.

Per encàrrec de la «Fundació Jaume Bofill», vaig dur a terme, durant el curs 1975-76, un seguit d’entrevistes amb el vell sindicalista Camil Piñón, per tal de confegir-ne una biografia. De fet, coneixia Piñón d’ençà del curs 1971-72, quan jo redactava la tesi de llicenciatura sobre el Congrés de Sants de 1918. El sindicalista hi havia acudit pel Sindicat de «Lamparers» i el seu testimoni era, per a mi, molt valuós.

Arran dels fets sagnants del 2 al 6 de maig de 1937, l'autoritat de la Generalitat havia quedat malmesa. Les topades pels carrers de Barcelona, les quals van tenir un balanç oficial de 193 morts -i cal afegir-hi els 12 anarquistes assassinats a Cerdanyola trobats el dia 10- i 191 ferits a la ciutat, foren el desenllaç tràgic d'una crisi que el govern de la Generalitat patia des de començaments d'abril, quan les patrulles de control desobeïren l'ordre de lliurar les armes i el procés de recuperació de la centralització del poder en mans de la Generalitat s'aturà per les discrepàncies entre el PSUC, força en ascens, i la CNT, força en descens relatiu.

L'anacronisme que, a judici dels historiadors moderns, hi ha en l'asserció anterior és palès, car configuren errònia la notícia que fossin monjos de Montserrat els primers evangelitzadors del Nou Món. I, de fet, advertim que en el text esmentat s'escola la inexactitud de considerar P. Boïl un monjo montserratí quan, en realitat no ho era pas, com apreciarem. Però ¿cal existimar contrafeta la globalitat de la informació que hem transcrit?

El Sexenni Democràtic havia significat a Catalunya l’eclosió del federalisme, expressió dels desigs i aspiracions de les seves classes populars urbanes. Però si el federalisme preveia una radical transformació de l’organització política espanyola, eminentment centralista i uniformista, per una altra fonamentada en el reconeixement de la realitat plural de l’Estat, ben aviat es trobà amb la contradicció –que marcaria el seu fracàs, com ha subratllat el professor Josep Termes- de ser una força majoritària a Catalunya i minoritària al conjunt de l’Estat.

Cal cercar els orígens de la dominació angevina a la Itàlia meridional i a Sicília en la posició adoptada pel Papat envers el «Regnum Siciliae», l’endemà de la mort de Frederic II (1250). La desaparició de l’emperador suabi no determinà, certament, cap pausa en l’antanyàs conflicte entre els dos poders universals; ans el papa Innocenci IV volgué donar de seguida una seva solució al problema successori del tron de Sicília.

Quan l’expedició de Juan Butista Anza –coneguda així pel cap militar que la comandava- es posà en marxa, el dia 29 de setembre del 1775, feia sis anys que la Nova Califòrnia havia estat reconeguda per Gaspar de Portolà.

La història del moviment catalanista de les dues últimes dècades del segle XIX pot sintetitzar-se amb la ressenya-inventari d’uns quants fets puntuals –poc o molt relacionats entre ells, sovint conseqüència directa els uns dels altres- que succeïren entre 1880 i 1901: del 1er. Congrés Catalanista, de 1880, a la fundació de la Lliga, el 25 d’abril de 1901.

Com els altres països de l’Occident europeu, Catalunya disposà de mitjans per a atendre els pobres en unes institucions benèfiques, conegudes des del segle XI (quan la caritat resta institucionalitzada, a fi de realitzar una tasca més organitzada).

L’episòdica gesta que, per manca d’una més significativa denominació, hom ha convingut en designar emprant maquinalment el nom de la petita vila del Vallespir, a la Catalunya-Nord, marca un moment particular de la història centenària del catalanisme institucional, o sigui el procés contemporani d’evolució de la consciència cultural i política de Catalunya com a poble.

Volem contribuir, amb el present llibre, a l’apreciació d’un fet important i que es reflecteix en la història catalana a les acaballes del segle XVII, baldament no hagi estat tingut gaire en compte per la generalitat dels nostres historiadors.

La industrialització que va desenvolupar-se a Catalunya en el primer terç del segle XIX no fou fruit de la casualitat. En realitat, fou el final d’un procés d’acumulació de capital –i, per tant, de disposar del capital fix necessari per a abordar una nova forma de produir- i el començament de la utilització de les noves tècniques productives –allò que coneixem amb el nom de mecanització- que dispararen la productivitat fins a nivells impensables a l’època.

Amb el pòsit de les primitives civilitzacions s’inicià la nostra nacionalitat, el segle IX. Fou aleshores que, amb el recobrament de les terres franques, hom construí els castells radicats als extrems de la muntanya de Montserrat.

Per a elaborar aquest esborrany geo-econòmic de Tortosa i el seu terme jurisdiccional a mitjan segle XVI, hem utilitzat dues fonts bibliogràfiques: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, per Cristòfor Despuig, escrits el 1557, i el Fogatge de 1553.

Mistral escriví l’oda I trobaire catalan el mes d’agost de 1861. No seria fàcil de precisar els motius que impulsaren el poeta a compondre-la; sembla innegable, però, que la presència de Damas Calvet en terres provençals i la seva cordial amistat amb els més destacats felibres no són aliens a la concepció i a la redacció d’aquella poesia, que havia d’esdevenir famosa tot seguit.

L’anomenada, per la historiografia tradicional, Sardenya aragonesa va començar oficialment a Roma el 4 d’abril de 1297, quan el papa Bonifaci VIII, per tal de deslligar el nus –intricat i antanyàs- de al Guerra de les Vespres i llevar una de les causes principals de la lluita entre Pisa i Gènova, acomplí «motu propio» dos actes en un: creà un hipotètic «regnum Sardiniae et Corsicae» i l’infeudà nominalment al català Jaume II, rei d’Aragó i de València, comte de Barcelona, qui, per a fer-se’n càrrec, havia de conquerir-lo.

Fa mil anys, Barcelona va sofrir, en carn viva, un dels episodis més luctuosos de la seva història; prou que hi ha hagut autor –i assenyalem en concret, l’investigador Carreras i Candi- que ha recalcat que la ciutat patí aleshores «el fet més calamitós i pertorbador que enregistra la seva història, almenys de mil anys ençà».

El present estudi està dedicat a un comtat un xic dissortat, car, en no tenir un tracte paral·lel al d’Osona, resulta pràcticament sempre arraconat; així, quan hom relaciona les possessions dels comtes de Barcelona, s’indica que aquests tenien els comtats de Barcelona, Girona i Osona, la qual cosa dóna a entendre que el comtat de Manresa resta inclòs en el d’Osona.

Jaume I ha estat, sens cap mena de dubte, el sobirà més popular de Catalunya. Ho posen en relleu tan els centenars de llibres i treballs erudits que han estudiat la seva acció de govern, com les nombroses traduccions (llatina, catalana, aragonesa, castellana i anglesa), paràfrasis (una en llatí de 1582 i una altra en castellà de1622 i edicions (set entre totals i parcials) de la seva crònica.

Pau Vila va veure la primera llum a Sabadell, el 29 de juny de 1881. Sobre aquest any de cap-i-cua, hi ha la seva superstició. Pau Vila es complaïa en assenyalar, amb el seu habitual deix mofeta, que era la mateixa data de naixement de Pau Picasso, nonagenari com ell mateix.

La ciutat de Lleida va començar la seva existència en una època molt llunyana, potser ja fa uns mil·lenis, però, si durant alguns segles mantingué la seva fama i el seu poder amb esplendor i manifesta autoritat, vingué un moment que inicià el seu declivi i caigué en una accelerada decadència.

Núria Sales fa un estudi sobre els botiflers i del paper que van jugar a la Guerra de Successió; ens introdueix en el sentit històric del mot i ens situa en el context on va néixer. L’obra fou publicada per primera vegada el 1981, reeditada amb aparat erudit el 1984 (Ed. Empúries) i ara novament incorporada als Episodis de la Història, amb diverses esmenes.

La història del periòdic « La Renaixensa», tant en la seva vesant de revista com en la de diari, és una peça clau per a estudiar les conseqüències del moviment cultural que s’enceta a la segona meitat del XIX i que ha donat nom a tota una etapa de la nostra literatura.

Alguns dels viatgers estrangers que, durant el segle XVI, van passar per les nostres terres tingueren la voluntat de fer un diari del que anaven veient. La major part dels cops, aquesta tasca devia anar més o menys lligada a la seva feina oficial.

Apel·les Mestres i Onyós va néixer a Barcelona, al barri de la Catedral, en el precís moment que, en el campanar de la seu barcelonina, tocaven les dotze batallades de la mitja nit, del dia 29 d'octubre de 1854.

A «El Dia», de Terrassa, del 26 d'abril de 1929, vàrem publicar un article amb el títol Un general català; hi presentàvem Josep Sardà, un heroi de les lluites per la independència de les colònies americanes. Diverses afirmacions de l'esmentat article, avui les hauriem de rectificar.

Encetàrem aquest treball amb mires a una monografia, tan completa com hom permetessin els materials, sobre el fet de la immigració britànica a Tortosa del segle XII, o sigui, en el moment de la conquesta de la ciutat i en els temps seguidors, coincidint amb els moments de màxima tendència repobladora.

Parlar de periodisme carlí a la primera guerra -a Catalunya s'entén- és referir-se a «El Restaurador Catalán», el periòdic que de 1837 a1840 fou, a més de mitjà informatiu, butlletí oficial, portaveu de la famosa «Junta de Berga» i òrgan d'opinió, entre altres coses. Els periòdics antics serveixen pe ésser cobejats per col·leccionistes i com a font de dades històriques.

Poques jornades havien transcorregut de l'any 1979 quan ens arribà la notícia colpidora: el matí del dia 8 de gener havia finat, inopinadament, «lo Professor», el germà Pasqual Scanu. Se'ns feia costerut d'acceptar la notícia, a molts dela amics que el Professor tenia a Catalunya; encara a hores d'ara -al cap de quasi un any-, algun alguerista, com Joan Sabaté -veritable cònsol de l'Alguer a Barcelona-, ens diu que no acaba de fer-se a la idea que hem perdut l'inefable germà de llevant.

La celebració del Primer Congrés Catalanista tingué lloc els mesos d'octubre i novembre de 1880. La iniciativa provingué dels federals, en la persona de Valentí Almirall, aleshores l'exponent més destacat del dels federalisme a Catalunya. Cal tenir en compte que el federalisme fou un dels elements decisius en la naixença del catalanisme polític.

...podríem formular una pregunta, ¿És veritat tot allò que trobem en les històries? Hem d'acceptar el que diuen, com si es tractés d'una article de fe? Prou sabem que l'home és un ser limitat, i pot, en efecte, dir-nos la veritat, o bé pot no dir-la. En el millor dels casos es tractaria de la «seva» veritat particular.

Les evidents desavinenteses que a la darreria de 1886 i a la primera de 1887 ja devien exterioritzar-se a la companyia que hem dit, i de les quals parlarem aviat, excitaren la xurma, tant de Vimbodí com de l'Espluga, a intentar la recerca. Esdevé veritablement fora de tota ponderació el clima insòlit que el pretès tresor pobletà havia creat.

La llegenda dels tresors amagats estigué molt en voga, amb un fons de motivació veritable, immensament exagerat per la fantasia popular que en el curs dels segles n'havia anat fabricant contalles i les havia anades perfeccionant d'episodis, de vegades absolutament fabulosos i inversemblants, absurds de tota absurditat, i d'altres veades, amanides d'aparences més versemblants per la influència de l'elaboració de subjectes més cultivats que conduïen a la fantasia per carrils més conjuminables.

El 12 d'octubre del 1505, per mitjà del tractat de Bois, Germana de Foix entra a la nostra història. Querol, que és qui l'ha bibliografiada millor, la presenta.

La importància estratègica de la cruïlla de camins que segueixen les valls del riu Segre i Valira explica l´ocupació i la fortificació, des de temps remots, del turó de l´actual Castellciutat. Més endavant, entorn de l´església de Santa Maria, esdevinguda catedral, es desenvolupà un nucli habitat per eclesiàstics i els seus servidors i vessalls, i després també per pagesos i ramaders, que esdevingué un punt de referència per al territori pirinenc.

La Revolució de setembre del 1868 i el destronament d'Isabel II van revifar el carlisme, que ja havia donat proves de la seva resistència i de la seva popularitat a la primera guerra, començada després de la mort de Ferran VII (1833) i que continuarà fins el 1839.

En el cas concret de la comarca d'Anoia podem analitzar el procés de la revolució industrial en dues etapes, clarament definides i de signe contrari: en la primera, corresponent al segle XVIII i fins a mitjan segle XIX, el creixement econòmic i demogràfic de les zones de predomini industrial de la comarca és indiscutible.

Després de quasi setanta anys del Decret de Nova Planta i dos després de l'obertura d'Amèrica als catalans, ens encarem a un Olot que va integrar-se a l'època moderna.
Queden encara moltes rèmores medievals que arrossega la vila.

Hem de remarcar que la llibertat en matèria religiosa per als jueus de Lleida i d'altres calls de Catalunya occidental -com Tortosa, Tàrrega, i Cervera-, així com alguns de les properes terres aragoneses, ara una conseqüència del respecte a la religió i la litúrgia dels jueus que dimanava de les disposicions reials.

Anem a tractar uns aspectes de possible relació o referència entre la parentela dels Colom, de Barcelona, i el Gran Navegant.

Anem a parlar de quatre germans que -al nostre entendre, de manera quasi incomprensible- no tene cap d'ells, referència biogràfica en obres tals com la Gran Enciclopèdia Catalana i el Diccionari biogràfic per S. Albertí.

En els estudis de la Catalunya moderna, els plantejaments de les possibilitats de l'autodeterminació han estat força excepcionals. Indubtablement, el fet que durant gairebé cinquanta anys del que portem del segle XX, Catalunya hagi hagut de viure sota dues dictadures obertament adverses, explica en part, si més no des del punt de vista dels perills «legals», l'escassesa d'aquesta mena d'anàlisis.

En els seus darrers temps -i gairebé podríem dir fins als seus últims dies-, Folguera escriví unes seves Memòries, amb el títol general d'Una flama. «Les escric -diu ell- per al meu plaer personal». I tot escarnint el poeta, afegeix: Io canto per me solo.

El País valencià, per la seva perllongada costa del Mediterrani, és eminentment un espai físic i humà intensament intervingut pel mar. Les alteroses serralades el separen i mig l’aïllen dels altiplans que configuren el centre de la Península.

Els cinc treballs recollits en aquest volum –que constitueixen d’alguna manera capítols complementaris de la meva Aproximació a la història religiosa de la Catalunya contemporània (Montserrat, 197)- tenen un denominador comú: analitzen diversos aspectes de la vida de l’Església catalana del segle XX i ho fan amb la intenció de constituir un inici, si volem dir-ho així, de «contrahistòria», és a dir, volen ajudar al replantejament necessari i inevitable dels esquemes creats arran del triomf de la «Cruzada» del general Franco, el 1939.

Emprenem la present investigació amb el propòsit de reunir els materials que permetin, més endavant, d’esbossar el perfil humà i literari d’un tarragoní polifacètic, pràcticament desconegut.

El poble de Sallent està situat en la part nord de la comarca de Bages, on les serralades pirinenques ja es deixen veure i uns serrats escampats pel seu terme fan que el Pla de Bages fineixi abans d’arribar a la població, barrat pel serrar de Cogulló, el puig del Castell, el Montcogul i el serrat Xipell.

Avui per avui és pràcticament impossible d’establir la data de la fundació de Lleida. Per assenyalar-la amb un còmput aproximat, fins ara patíem del periple marítim que feu Eutimes, un navegant grec de Marsella, vers el 535 a de C., no gaire després de la batalla d’Alàlia, entre hel·lens i cartaginesos.

El 26 d’octubre de 1975 vam presentar en la XIX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, celebrada a Vilanova i la Geltrú, una ponència amb el tema «Dinàmica Social de la Vilanova Vuitcentista» que, bàsicament, era un resum del treball que ara titulem Les classes socials, a Vilanova i la Geltrú, el segle XIX.

Les invasions de bandes germàniques, principalment formades per francs, els anys 258-260 i, especialment, la del 276, van deixar la ciutat de Lleida feta un camp de runes i tenebres, restant despoblada la localitat, la qual durant tot el segle IV no es va recobrar d’aqueixes destruccions.

Se’n va dir Universitat des del segle XIII, del cos científic format per la universalitat dels catedràtics i deixebles aplegats per l’ensenyament, el conreu i la propagació de les ciències.

Em veig en el deure d’aclarir alguns punts d’aquest assaig.
En primer lloc, faig avinent que m’he valgut, en cert capítols, d’un text vell, molt puntual i bo en les seves noves. Es tracta del Dietari de l’antic Consell barceloní.

La polèmica haguda entre els capdavanters de la Unió Catalanista a propòsit de les tàctiques electorals del moment, va provocar una escissió en els seus rengles i en va sortir el sector més dinàmic, creant la Lliga Regionalista que seria la representació de la burgesia catalana durant molts anys, enfront del lerrouxisme posat a sou de la capital d’Espanya.

La més antiga referència medieval a Lleida sobre l’Illa de Mallorca va lligada amb els repobladors del Cap-Pont (any 1150), un raval situat al marge esquerre del riu Segre i davant la ciutat. Era el nucli més poblat de la urbs, amb la qual estava unit per un pont de pedra d’origen romà. Ocupava l’espai dels Camps Elisis.

Lliure i venturós, curullava el seu desig d’aventura i el seu anhel de llunyanies posant-se al servei de prínceps estrangers. Això proporcionava a Suïssa, poc afavorida per riqueses naturals, notables avantatges econòmics.

Hi ha un fet de la història de Poblet –o, més ben dit, a la petita història de la reconstrucció del monestir de Poblet- que ha cridat l’atenció dels tractadistes. No pel fet en si, que, com veurem, tingué una transcendència molt discreta, si és que cal que n’hi adjudiquem alguna.

L’estudi de la nova època de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic -1934/1934- s’obre justament amb l’adveniment de la Dictadura i es clou, poc temps després de la proclamació de la segona República espanyola, amb les darreres gestions de Gual, el seu director.

La filla de Ramon Berenguer III, precisament pel fet d’haver esdevingut muller d’Alfons VII, de Castella, adquireix un cert relleu en les crònique i històries catalanes amb el nom escarit de Berenguera o Berenguel·la.

Una dansa típicament catalana ha nascut i s´ha expandit amb una denominació que hom ha pogut creure errònia en part. Em refereixo a la primera síl·laba de la paraula sardana. En alguns documents catalans del segle XVI i en escrits castellans del mateix segle, així com en els textos catalans i castellans del segle XVII, apareix la forma cerdana, cas en el qual s'explicaria molt bé la modificació de la primera síl·laba, com en tantíssims casos semblants, freqüents en textos catalans medievals i també posteriors.

El simple nom de Josep Baborés i Homs, fill de Vallfogona, rector de Gualba, guerriller popular contre els gavatxs, afusellat pels constitucionals i autor del pintoresc Catecisme en vers, ha estat dilatadament ignorat en els estrats cultes, i oblidat fins en obres de recopilació tan intencionades i recents com són Diccionari biogràfic, Salvat català o Gran enciclopèdia catalana.

Lluny de dedicar-se amb enginy i laboriositat a una obra conceptuda de profit com era la construcció de catedrals gòtiques, el Pere de Craon històric fou un noble bandit que, sense gaires escrúpols, escarafalls ni aturadors, feia professió de les intrigues, les bandositats i el pillatge.

Entre les personalitats de la Cort que ajudaren el rei Pere «el Cerimoniós» en la redacció de la seva Crònica, tan important per al coneixement de la història catalano-aragonesa i de les vicissituds dels països de la Mediterrània i en baixa Edat Mitjana, trobem Bernat Descoll.

Les darreres dècades del segle X fins a molt entrat el segle XI, a través de l’any 1000, se significaren pel clima de violència, al qual s’oposà l’ Església amb les seves comminacions canòniques d’ordre espiritual.

La convocatòria d’Estats Generals a França, el 5 de maig de 1789, va esenvocar en la gran subversió que coneixem per la Revolució Francesa.

La crisi definitiva esclatà arran de les eleccions municipals, convocades pel govern Aznar, per al mes d’abril del 1931, les quals –més enllà del caràcter administratiu i local- es plantejaren a nivell plebiscitari.
El triomf de les candidatures republicanes a la majoria de les capitals de província donaria pas tot seguit a la proclamació de la II República i a la fugida d’Alfons XIII.

Es tracta de la biografia d’un personatge que presenta les seves dificultats en intentar de biografiar-lo. Blanca d’Anjou regnà a Catalunya els darrers anys del segle XIII i els primers del que seguí. Poca cosa més d’una dotzena.

En passar davant el castell de Salses, que delimita, al nord, la frontera etnogràfica dels Països Catalans, el viatger ha de prendre aquí, al Pas de Salses, una clau nova, per tal d’entreobrir la porta daurada dels Països Catalans, que s’acaben al sud de València i arriben fins a l’horta d’Oriola, Elx, les illes Balears i Andorra, amb una apunta lingüística extrema fins a la ciutat d’Alguer, a l’illa de Sardenya.

Ja no té lloc cap més execució de pena capital a Girona fins al 1817 i 1818, en què hi ha dos sentenciats. Un d’ells, Miquel Preses, executat el 20 de gener d’aquell any a la plaça de les Cols, era precisament confrare de la P.S.

La pena de mort a Girona és un tema que ens ha preocupat sovint i ens ha interessat sobretot en estudiar les guerres, les revolucions i les lluites civils –lluites entre germans, que són les més incivils de totes- del segle XIX.

L’ocupació traïdora del fort de la Ciutadella i l’abandonament del castell de Montjuïc a mans dels intrusos, van revelar, ben aviat, les veritables intensions dels napoleònics i l’actitud ambigua del capità general, lligat a les directrius del Govern de Madrid.

Agents, espies, aventurers, etc., vinculats tots amb el prevere Coret, estrany i tortuós personatge, formaren entorn de Lacy un cos de guerrillers i conspiradors que tenia com a objectiu fonamental exterminar tots els francesos.

Amb anterioritat a la desfeta de les armes del gran rei aragonès, Bernat Desclot situa el senescal e Barcelona, Guillem Ramon de Motcada, a la del seu comtat, bandejat per Ramon Berenguer IV del seu comtat, segons el dir del cronista, per alguna raó que jo no vull ara contar.

Per aquells qui, joves o menys joves, sentin la pruïja de conèixer episodis d’un passat, que és tan nostre com el present, aquestes pàgines el posaran en contacte amb quelcom que mesura les qualitats i l’ampla visió d’uns homes i d’uns partits polítics que atribuïen al municipi unes facultats i una missió de més amplada i profunditat que les concedides de sempre per la legislació d’un Estat centralista.

Quan, a la primeria del segle XIX, es treballava a la carretera que des de Tarragona anava a Tortosa i seguia cap a València, una de les etapes més feixugues i costoses fou la del Coll de Balaguer. En tenim referències com d’una tasca titànica, plena d’inconvenients.

La meva contribució al coneixement d’Adrià Gual estarà centrada, en aquest volumet, sobre una part de la seva labor com a director de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic. Això vol dir que aquest serà un estudi parcial de l’obra de Gual, encara que en ell i a través de les significacions que s’hi desprenen hi trobem la confluència de la seva personalitat sencera.

No sempre la tragèdia s’erigeix en protagonista. Condescendeix, de tant en tant, que la farsa o el vodevil treguin el nas a l’escenari. Això no obstant, aquella centúria –amb d’altres- semblava que no admetia un joc purament superficial i inofensiu, i per divertits que arribessin a ser els embolics, no assolien d’evadir-se del pes d’unes estructures legals dures, arrelades secularment a la intransigència i que amenaçaven a trencar el curs d’una comèdia rematant-la amb terribles conseqüències.

La freqüentació dels arxius del final del segle XIX permet d’establir el contacte amb la societat bigarrada, inquieta i molt diferent d’aquell retrat pacífic i patriarcal que n’havien donat alguns historiadors.

Els darrers anys del segle X, el comtat d’Urgell, que en temps de Guifred I, Guifred II i Borrell, successor de Sunifred II (948), estigué sota la soberania de la casa comtal de Barcelona, tornà a separar-se, en la persona d’Ermengol I (992,1010), fillde Borrell II i germà del comte barceloní Ramon Borrell. Així s’inicià la gloriosa disnastia dels Ermengol, de la qual trobem ben relacionats els primers comtes amb Mir o Miró de tost i el seu fill Arnau Mir, el conqueridor de la vall d’Àger i altres terres de la Noguera, d’on fou també repoblador.

Per complir un dels objectius de la Revolució de Setembre, el Govern Provisional decidí la formació de les Corts Constituents que hom havia demanat amb tanta insistència en les proclames de les Juntes Revolucionàries. A tal fi, foren convocades les eleccions corresponents, les quals tingueren efecte a mitjan gener de 1869.

L’extinció del vescomtat de Barcelona –o, més exactament dit, de la casa vescomtal- es produí en unes circumstàncies especials i amb unes característiques insòlites. Hi ha un fons de tragèdia i un marc de novel·la en els successos que, protagonitzats pels vescomtes barcelonins, es descabdellen al llarg del segle XII, quan, de fet, desapareix, com a figura d’entitat, el personatge que seguia immediatament, en la jerarquia senyorial, la figura del comte.

A causa de coincidir-hi uns quants fets importants, l’any 1906, a la història catalana, no és un any qualsevol. Aquesta coincidència, però, ha servit potser per acompanyar-lo d’una dosi de mitificació. Les notes següents en tracten aspectes diferents, sense pretensió de totalitat, però amb afany d’escatir fins a quin punt arribà la importància d’aquella anyada.

La conquesta de Tortosa, pel comte de Barcelona i príncep d’Aragó Ramon Berenguer IV, esdevé a la segona meitat de l’any 1148. Guanyada la ciutat pels acaballs d’aquest any, els musulmans han acabat per cloure’s a Suda, on tracten de fer-se forts i de cremar llurs extremes possibilitats de resistència.

La restauració de Poblet comportà la seva prèvia destrucció. Com que aquesta restauració, ja ho hem insinuat, ha esguardat i ha aconseguit dos propòsits –la reconstrucció material i la repoblació monàstica-, no estarà de més que hi fem una breu referència.

En començar el segle XV, i potser abans i tot, els Franquesa constituïen una nissaga de notaris i homes de pro. Un tractat d’heràldica ens parla d’un Arnau de Franquesa com intervenint en la conquesta de València.

La mateixa pressió desamortitzadora constatada a l'administració francesa d'ocupació és detectada en el quefer legislatiu de les Corts de Cadis; amb maneres, potser, menys agosarades, però decididament revolucionàries.

Sobre Josep Nicasi Milà de la Roca i Guilla, director d’«El Papagayo», només hem pogut reunir una sèrie de notes, en alguns aspectes bastant inconnexes, però que permeten de fer un esbós biogràfic sobre aquest personatge que jugà un cert paper com a polític i escriptor durant la dècada de 1840.

Un decret imperial del 8 de febrer de 1810 instituïa governs militars autònoms a les províncies del nord d’Espanya com a mesura preparatòria a la incorporació de les províncies frontereres a l’Imperi francès que havia de compensar Napoleó del cost de al guerra.

La vida de Violant Carroç potser no té de novel·la ni més ni menys que la de tantes d’altres dames del seu temps i, fins i tot, del nostre. Però l’abundor de documents que ens l’han il·lustrada ha desvetllat el nostre interès per ella i ens ha fet dedicar-li aquestes planes.

Desaparegudes les Juntes Revolucionàries que havien nascut arran del destronament d’Isabel II, el Govern Provisional, primerament amb Serrano com a regent i després amb Prim com a president el Consell, bandejà les principals reivindicacions que en un principi havia acceptat per tal que aquelles s’autoeliminessin.

L’any 1148 resulta transcendental per a Tortosa, almenys en tot allò que fa referència al nostre cicle cultural; no es fa difícil de veure que ha de resultar bàsic per a qualsevol mena d’estudi, si de veritat hom pretén de parlar d’una Tortosa nostra i verament relacionada amb la nostra vida d’avui.

La trajectòria literària i científica de Ramón Llull està associada a un contingut ideològic agosarat per al seu temps, el segle XIII. A causa d’aquest agosarament, l’ortodòxia dels seus plantejaments fou posada en qüestió, de manera especial per l’agressivitat de l’inquisidor català Nicolau Eimeric.

Des del comte-rei Pere «el Cerimoniós», el casal de Barcelona patia l’angoixa de no tenir hereu. Aquell mateix senyor passà més de dotze anys sense veure com les primeres dues esposes li asseguressin un primogènit, malgrat que la primera, Maria de Navarra, li’n va concebre un, que morí a les poques hores d’haver nascut.

Hi ha una tradició al Maresme que es preté documentada per la qual hom explica que el comte Berenguer Ramon estava al castell de Vilassar de Dalt el dia del crim. Des de Vilassar de Dalt, pel camí de muntanya que passa per Orrius i Dosrius, amb cinc o sis hores a peu o a cavall, es va fins al lloc del crim.

La tradició de l’empresonament de Galceran de Pinós i el tribut de les cent donzelles –nines pncelles- per al seu rescat, és una de les més vives al llegendari català; i, vinculant-la o no al monestir de Santes Creus, són molt nombrosos els autors, tant antics com moderns, ques se’n fan ressò.

Els seguidors de Mahoma, després d’haver triomfat per les armes a l’Aràbia, es llençaren a la conquesta de terres a l’objecte de propagar la seva doctrina i estendre els seus dominis, esperançats que, en morir en batalla, tenien assegurada la felicitat eterna.

Les notícies que reportem en aquest llibret encaixen perfectament amb el títol. Tracten exclusivament de les universitats que existien a Catalunya al tombant del segle XVII. És a dir, totes les facultats superiors d’estudis que hi havia al Principat quan Felip V, havent creat la seva única Universitat de Catalunya a Cervera, va anul·lar-les totes i va nodrir la nova institució amb llurs i d’altres rendes.

Els romans, davant l’extensió de les conquestes cartagineses a la Península Ibèrica, van decidir d’intervenir-hi. L’any 231 abans de Crist, adreçaren una ambaixada per assabentar-se de la situació. Malgrat la resposta hàbil del general cartaginès en dir que se guerrejaven allí era per recollir el numerari precís per a pagar el tribut a Roma, aquesta va continuar recelant i, en quedar el tribut resolt, la mateixa Roma va començar les seves penetracions a la Península.

L’home que ens proposem biografiar és en Josep Pellicer i Fort, qui sacrificà els seus interessos, la seva pau i tranquil·litat en unes lluites, gairabé contínues, com a guerriller liberal, durant la primera meitat del segle XIX.

¿Quan va venir a Catalunya el jovencell Iñigo López de Mendoza, futur marquès de Santillana? Els seus biògrafs diuen, sense cap mena de lloc a dubtes, que hi vingué acompanyant Ferran d’Antequera, quan aquest príncep castellà es féu càrrec de la corona dels Jaumes i dels Peres, després del dissortat compromís de Casp, que va pronunciar la seva sentència successòria el 30 de juny de 1412.

En aquell any 1933, Catalunya feia estrena del seu sistema parlamentari, després d’una interrupció de dues centúries i mitja d’un règim legislatiu de viure a la intempèrie de la norma jurídica típicament autòctona, en defensa del seu dret, la regió escriví durant aquell llarg període pàgines de profit i de glòria.

Si fins al segle XVIII hi ha hagut una mena d’equilibri o entesa social, el XIX serà en canvi el de les grans convulsions obreres. El món, si més no, evoluciona cap a aquest costat, i no solament el món de casa nostra, sinó el d’àmbit internacional.

Dels quatre departaments en què Napoleó dividí Catalunya durant el seu domini, el del Segre tenia Puigcerdà per capital. L'annexió de Catalunya a l'Imperi napoleònic féu pensar als cerdans de suprimir per sempre la frontera que dividia la comarca entre dos estats. Les autoritats franceses pretenien de fer una tasca de modernització, però els frenà l'hostilitat de la població, l'absència de comunicacions amb la resta del Principat i la divisió profunda entre els mateixos napoleònics.

L’ordre militar de cavalleria de Sant Jordi d’Alfama ha estat l’únic ordre d’aquesta mena que podem considerar català pels seus quatre costats. No n’ha existit cap altre fundat a Catalunya, al servei de Catalunya, radicat a Catalunya i nodrit per frares catalans.

El sediment del bandolerisme. – Lleida serà afectada diversament per les cisis que Catalunya patí durant el primer terç del segle XVII. Totes repercutiren vora el Segre: el bandolerisme, les sequies, la pesta, els grans aiguats, sobretot el del 1617, i la fam.

Vilanova i la Geltrú passà aquests sis anys de guerra lligada a la seva situació topogràfica, equidistant entre Barcelona i Tarragona, sense massa comunicacions en ésser aïllada pel massís del Garraf i tocant al mar. Així, fou un reducte amb escassa importància estratègica i un port on el comerç esdevingué particularment important, sobretot després de la caiguda de Tarragona (juny 1811).

A principis de 1838, Gandesa passà de vila a ciutat. I el seu nom va conèixer una gran popularitat. Contar-ne la causa, rememorar els fets que van fer possible aquella ascensió i aqueix nom, pot resultar instructiu per molts conceptes, fins i tot deixant de banda qualsevol consideració de tipus ideològic. Els fets tenen molta força i sempre son «històrics».

Amb l’excusa d’ésser-nos amics i aliats, els francesos entraren a Barcelona.
El general Felip Guillem Duhesme, home d’uns quaranta-tres anys, veterà de les lluites de l’Imperi, es presentà a Barcelona i s’hi establí el 13 de febrer del 1808, car havia entrat per la Jonquera el dia 9, amb una divisió.

Posar-se a parlar de la Tortosa immediatament sortida la reconquesta i, encara, precedent al nomenament del bisbe en Gaufred d’Avinyó, no representa altra cosa que una temptativa d’introducció a un període desconegut, mal jutjat i caòtic en desmesura.

A mitjan segle X, el Penedès, amb la ciutadella d’Olèrdola predominant, era país fronterer dels cristians enfront dels sarraïns que tenien com a posicions avançades l’arc format per Lleida-Tortosa.

Sant Antoni Maria Claret i Clarà nasqué a Sallent l’any 1807. Durant la seva joventut fou obrer teixidor. Als vint-i-dos anys va decidir fer-se sacerdot i fou missioner a totes les comarques de Catalunya i a Canàries. Fundà la Llibreria religiosa, la Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria i les Religioses de Maria Immaculada de l’Ensenyança.

No caldria dir, tampoc, que estem molt lluny del propòsit i de les possibilitats de la monografia que manca, com encertadament va denunciar el cardenal Albareda. El personatge és generosament polimorf; amb caires d’interès abassegador; amb contrasts desconcertants; amb projeccions transcendentals.

A Lleida, com a tot arreu, fou molt tardana la preocupació dels municipis a favor de l’ensenyament de minyons. Se'n preocupà l’Església, quant a la formació i instrucció dels nois inclinats al ministeri diví, o simplement, de cara a construir una Escolania ben instruïda, de pueri quos habeant optimas voces.

Després de molts anys de la mort de Frederic Soler, una part dels seus papers, que constitueixen un veritable fons, anaren a parar a l’Arxiu del Museu del Teatre, del carrer Nou de Barcelona.

L’Empordà prehistòric tenia geogràficament, geològicament, una configuració força diferent de l’actual. La badia era molt més gran, i plena de regolfades. El declivi pirinenc produïa com un trident a les puntes del quals els grecs hi bastiren Roses, Castelló d’Empúries i Empúries.

La iniciativa de Ramon Berenguer IV sobre la reconquesta de Tortosa ha estat ben recolzada per tot Catalunya, sobretot per la ciutat de Barcelona. Si el poble català desitjava de veure desaparegut el ferm baluard militar que l’enemic tenia establert a l’Ebre, el lloc d’on partien les devastadores incursions que tot ho passaven a sang i a foc.

És molt freqüent, no el desconeixement, sinó el mal coneixement que hom té del que fou la Universitat de Cervera. Certament que hi ha contribuït moltíssim el seu origen, que de cap de les maneres no es pot escamotejar com una imposició filipista.

Hi ha un príncep de la dinastia reial catalana que ha passat a la història acompanyat dels qualificatius més severs i desfavorables. És Jaume, el primogènit dels reis Jaume II «el Just» i Blanca d’Anjou.
La versatilitat, la volubilitat, la misantropia, l’entequeria, la inconstància, la contumàcia: vet ací tot un complex patològic que sembla l’única estela que hagi deixat el primogènit de Jaume II al seu pas per la terra.

La població del Delta del Llobregat al segle XVIII ens és molt més ben coneguda que a les centúries anteriors degut a la formació dels censos generals de 1718 i 1787. El d’Aranda, realitzat el 1768, no serveix al nostre efecte, ja que no ha conservat el detall de les poblacions per localitats.

Així és que, immediatament de declarar-se la guerra, la majoria de catalans es posaren al costat de França i dels seus aliats, i els ajudaren el millor que pogueren, és a dir, no solament moralment, sinó també enviant al front els seus fills.

A Igualada la nova no va arribar fins el dia 13. Els papers oficials diuen que va ésser celebrada amb «una numerosísima manifestación en honor de la República Democrática Federal con un orden admirable ». Tots seguit, al saló de sessions el retrat d’Amadeu va ésser substituït per una al·legoria del règim nou.

Ramon Llull parla, en molts dels seus llibres, de la carta de navegar com d’un instrument que, en son temps, era d’un ús corrent entre els navegants. Espigolarem en aquests llibres alguns textos que fan referència a l’art de la navegació i als instruments nàutics emprats pels nauxers i mirarem d’escatir en qui sentit Llull pogué influir sobre els cartògrafs.

En el volum precedent (I) hem resumit els fets més sobresortints de l’actuació de la Junta e Comerç de Barcelona en el camp econòmic. No menys transcendència tingué la seva obra en el camp cultural. En aquest present exposarem primer una sèrie d’iniciatives que, per bé que responen al mateix esperit que dugué l’organisme a crear les seves escoles, podem considerar-les al marge de la tasca pròpiament docent.

Guardades les distàncies i la significació política, tal vegada hi ha un remot i relatiu paral·lelisme entre l’obra realitzada per la Junta de Comerç en el segle XVIII i la portada a cap per la Mancomunitat de les Diputacions catalanes en el primer quart del segle XX.

Abans de parlar de l’antiga Facultat de Medicina de l’Estudi de Lleida, caldrà situar-la dins el conjunt docent i històric d’aquella famosa Universitat que el rei Jaume II de Catalunya-Aragó erigí en virtut d’un privilegi atorgat a Saragossa el dia primer de setembre del 1300.

El considerar català a l’il·lustre humanista del segle XVI, Joan Cristòfol Calvet d’Estrella, davant l’estesa creença que el fa aragonès, és el que ens impulsà a la recerca de dades que aclarissin aquest enigma històric.

És cosa sabuda que es començà a parlar d´infeudació de Còrsega i Sardenya a Jaume II d’Aragó durant les temptatives per la pau d’Anagni del 24 de Juny de 1295.
La guerra de les Vespres, a més, es perllongava ja vora tretze anys i per la fortuna de les armes catalano-aragoneses el papat havia perdut tota esperança d’arribar a la possessió, directa o indirecta, de Sicília. Per altra part, els contendents mateixos estaven cansats i desposseïts d’ardor bèl·lic.

L’establiment a Catalunya, o si es vol, el trànsit de la Trapa pe Catalunya, fou un esdeveniment insòlit, sovintejadament esmaltat d’episodis talment novel·lescs i les circumstàncies del qual procés produí, no solament una amplíssima expectació en diverses contrades de la nostra geografia, sinó que hi va deixar una profundíssima empremta, no sempre captada en la seva justa dimensió pel poble senzill.

Com podem veure, una vegada mort Felip V els Catalans respiraven i Barcelona rebia el nou rei amb entusiasme, que no debades havia proclamat que volia afavorir el «Benemérito Principado». Aprofitant el s bons auguris, si per un costat es fa una nova edició d’«El Consolat de Mar», amb una versió castellana, per l’altre tres clergues marquen la norma d’un ressorgiment encara llunyà, però que ja s’endevina.

La presència de Ramon Berenguer III el Gran com a cabdill de la causa catalana, deixà resolts molts problemes del país i l’engegament cap a l’engrandiment que s’esperava en un esdevenidor proper. Si gran fou el rei i major fou la tasca, Déu va fer la gràcia de donar-li un fill de seny i amb prou coratge per a continuar-la.

L’esperit de la Revolució de Setembre –vella només de tres anys- la ciutat de Reus havia evolucionat cap a una clara tendència republicana. Quan l’assassinat el general Prim, l’Ajuntament es negà a celebrar-li funerals al·legant que s’havia declarat neutral en religió.

Les famoses batalles del Bruc, que van tenir la seva virtut de desbaratar els plans de Napoleó i provocar l’alçament del Principat, es convertiren tot seguit en terreny prodigiosament adobat per a la florida de la llegenda. El tinent coronel Francesc Xavier Cabanes ja escrivia el 1809 que l’acció del Bruc i d’altres de l’època dels sometents «deben ser consideradas como sucesos propios de los tiempos fabulosos».

Les possessions del casal de Cabrera, vescomtes de Bas i ex-comtes d’Osona, s’estenien des de la terra de Bas, prop d’Olot, fins al Maresme, a través de la Plana de Vic, les Guilleries i la Selva, constituint un arc de cercle gegantí poblat, potser, per més de 25000 ànimes.

El 1885 fou singularment mogut per a Catalunya, puig que en el seu curs es debateren importants qüestions relacionades amb els seus interessos morals i materials. Per un cantó es tramitava el modus vivendi comercial amb la Gran Bretanya; per l'altre, es començà la discussió al Congrés de les Bases per confeccionar el Codi civil.

Hom fa partir la història del canal d'Urgell dels temps de Carles I, el qual signà unes ordenances encaminades a provocar la construcció d'una Sèquia Reial. Felip II les va ampliar amb noves disposicions i va comisionar el seu tresorer i membre del Consell, Martí Joan Franquesa per a resseguir la comarca.

Seguir la història dels vescomtes de Cardona –fa observar Santiago Sobrequés- és com estudiar la història dels barons de Catalunya, que sembla talment centrada al voltant del casal de Cardona, car aquest llinatge podria personificar l’alta noblesa catalana en les seves diverses èpoques i vicissituds.

A les darreries de la primera meitat del segle XVI l'hereu de Binibassí, Jeroni Nadal -cofundador de la Companyia de Jesús, l'anomenen els primers historiadors dels jesuïtes- fa renúncia del patrimoni familiar després de moltes vacil·lacions i, un cop decidit, mai més no torna a Mallorca.

I és, sobretot, la condició insular del regne conquerit o per conquerir, allò que el fa tant i tant excepcional, aquella condició insular que Maragall recollia, gairebé literalment, dels llavis del rei, en recollir-la de la crònica: 

«Tinc un regne sobre el mar
Com no el té cap rei a Espanya».

A les primeries del segle XVII, concretament als darrers dies de l'any 1603 i les primeres setmanes del següent 1604, un personatge francès va realitzar un viatge per Catalunya -que després va prosseguir fins a Valladolid- i del qual ens ha deixat una curiosa relació. Aquest personatge era Bartomeu Joly, conseller i almoiner de la Cristianíssima Majestat el rei de França.

La història d'Arnau de Solsona, un mercader lleidatà del segle XIII, i la seva muller Elisenda, personatges principals d'aquest reball, que sembla més una novel·la d'aventures que un relat verídic, la coneixem a través d'una declaració solemne que l'esmentat mercader féu el 4 de desembre de 1297.

Les excel·lències de la llengua catalana recull uns quants testimonis d’enaltiment de al llengua catalana durant el període en aparença més crític de la història: de la promulgació del Decret de Nova Planta (1716) a la publicació de la Gramàtica de Josep Pau Ballot (1815), al llindar de la Renaixença.

A principis del segle XVI, la primera conquesta d'Amèrica, es limità pràcticament a les terres més poblades, civilitzades i altes del continent. Campanyes militars contra estats organitzats (azteques de l'altiplà mexicà, inques dels Andes en els futurs estats del Perú, Equador, Colòmbia, Bolívia, del nord de l'actual Xile i de l'actual Argentina) que disposaven d'exèrcits, de jerarquies socials precises.

El desembre de 1640 l’exèrcit del marquès de los Vélez protagonitza alguns dels episodis més sagnants de la Gerra de Separació. Després de saquejar i cremar el Perelló, arriba a les envistes de Cambrils, plaça defensada pel baró de Rocafort. Per tal de terroritzar la població, l’avantguarda castellana fa una maniobra de tenalla i degolla quatre-cents vilatans, que no poden ni fugir ni defensar-se. Establert el setge, disposades les bateries i repartides les forces, comença el bombardeig.

El monestir de Santes Creus fou el lloc que escolliren diversos monarques de la casa e Barelona per a repòs definitiu de la seva despulla. Això és cosa ben sabuda. Els enterraments reials de Pere el Gran i de Jaume el Just i la seva esposa Blanca d'Anjou constitueixen dos joiells funeraris que cal valorar, no solament entre les peces arquitectòniques i artístiques de més ponderació de tot el conjunt monestirial, sinó que han d'ésser posades en primer rengle de les construccions funeràries del seu temps i de Catalunya.

L'obra constitueix un repàs al decurs general de la història de la Vall d'Aran, a través de la seva vinculació a Catalunya i els intents d'integració francesa. Els aragonesos, conclou Lladonosa, ni volgueren mai ésser francesos, ni reberen de bon grat la decisió d'incorporar-se a la província de Lleida. Al cap de més de trenta anys de la primera edició, la historiadora M. Àngels Sanllehy i Sabi en fa una posada al dia, que té en compte els darrers estudis publicats sobre l'Aran.

Enllestir un treball sobre la guerra entre els reis Pere el Cerimoniós d'Aragó i Pere el Cruel de Castella, seria una tasca massa dificultosa. Per això, doncs, i seguint els consells que sobre l'assumpte em donà el senyor Jesús E. Martínez Fernando, ja als seus darrers mesos de vida, me´n decantí per estudiar aqueixa acció des del caire ciutadà de València, o siga prenent com a base i encara diria com a objecte principal el Consell de la Ciutat.

El diumenge 24 d’abril de 1373, la ciutat de Barcelona rebia joiosament la promesa de l’infant Joan, duc de Girona i primogènit de Pere el Cerimoniós. L’endemà, l’arquebisbe de Tarragona, beneïa, en una solemne cerimònia a la Seu, llur matrimoni davant la Cort i els delegats de les principals ciutats del regne.

Vaig començar el meu relat amb una advertència aclaratòria, que m'excusà un xic de la meva poca « autoritat» sobre el tema i que, a la vegada absolgué els patriotes californians de llur manifesta negligència en la investigació dels antecedents biogràfics de Gaspar de Portolà.

El problema de la successió de la Corona catalano-aragonesa a la mort de Martí l'Humà i la cèlebre Sentència de Casp és un tema que ha apassionat els historiadors. Encara ben recentment el pròleg del venerable degà de la historiografia castellana, Ramon Menéndez Pidal, en el volum IV de la Historia de España per ell dirigida, ha estat objecte d'una brillant impugnació per part d'un dels més prestigiosos historiadors catalans.

Sense cap gran aportació que, per la seva força innegable transmudi la faç de la ciència tradicional, àdhuc mantenint l'estat de coses anterior en tots els ordres de la vida, la centúria divuitena representa una revolució cultural. Allò que ha variat en relació a l'esperit davant el món, és cert que, des del Renaixement humanista el racionalisme s'ha anat obrint pas per entre totes les esferes de l'activitat humana.

De fet, els maldecaps del prior Penna van començar l’any 1833, en què a les riberes de l’Ebre van repercutir, com arreu de la nostra terra, els esdeveniments consecutius al famós alçament (gener de 1820) del coronel Rafael del Riego, a Cabezas de San Juan, contra la monarquia absolutista.

A les terres de la tarda del dia 12 de setembre de 1841, Francesc Xavier Percerisa i Pau Piferrer i Fàbregues embarquen en el moll de Barcelona per anar a Mallorca. Són dos menestrals barcelonins –teixidors, diu el registre de passatgers del petit vapor de rodes «El Mallorquín».

Roger de Llúria fou un dels grans personatges de la història medieval. Superlativament elogiat i blasmat, sempre present i discutit, mai no oblidat ni indiferent, home d’acció que avui encara apassiona, constitueix un dels màxims exponents d’expansió catalana per la Mediterrània.

Tots els grans homes són ànimes martellejades pels impactes rebuts en la seva infantesa, adolescència i joventut.
El monjo Oliba n’havia rebuts de ben durs i alliçonadors.

Una part del text ara reimprès va constituir la conferència pronunciada a l'Hotel Ritz el 13 de març de 1936, com a reivindicació del paper de les dones al nostre país, en un moment que els historiadors en prescindien. És de d’aquesta òptica que cal entendre l’enfoc del treball, que Soldevila va ampliar per publicar-lo, l’any 1966, als Episodis de la Història.
«Les dones en la nostra història»... Vet aquí un tema una mica delicat de tractar. Per la senzilla raó que ha estat dit i repetit, fins a esdevenir gairebé un tòpic, que les dones a Catalunya, no han tingut història.

El rei Pere el Gran emmalaltí sobtadament quan es disposava a viatjar cap a Mallorca i morí a Vilafranca del Penedès, el 10 de novembre de 1285, als 45 anys d’edat.
El dia 13, les seves despulles foren traslladades al monestir de Santes Creus, d’acord amb la voluntat reial de gratitud envers el cenobi de Gaià, que fins i tot en els moments més difícils li havia donat suport. Al cap de 15 anys les restes foren definitivament enterrades en el nou mausuleu, «l’únic de tots els monuments funeraris dels nostres monarques que mai no ha estat violat per mans profanes», segons explica l’autor d’aquest «Episodi».

Després de compulsar gran nombre de documents i la bibliografia corresponent, vaig veure que hi ha molta confusió de notícies referents a aquesta milícia ciutadana o Companyia de Cent Ballesters, que sota l’advocació de Sant Jordi, era la guàrdia o l’escorta de la senyera de València.

El traspàs de Ferran VII, esdevingut el 29 de setembre del 1833, obrí d’anhels i esperances el cor dels liberals, car amb l’acabament de l’«ominosa dècada» absolutista, cregueren arribat el moment de realitzar els seus ideals polítics.

Les comunicacions de l’exèrcit expedicionari francès amb el seu país d’origen eren escencials pel seu sosteniment. Per això el general Suchet fou proveït de 40.000 homes, amb la comanda de conquerir la Catalunya baixa i la palça de Tarragona.

Benet XIII, altrament, fou la figura més important de tota la crisi religiosa de les darreries del segle XIV, que ha passat a la història amb el nom de Cisma d’Occident. Emprenem, novament, mots del P. Esplugues: «Entre els contemporanis –això històricament és indiscutit- el papa Luna fou admirat i estimat de molts, odiat cordialment d’altres, homes i pobles, obeït i desobeït, alternativament segons d’on venia el vent de l’interès polític...»

El dia 24 d'agost de 1338, diu el Thalamus Parvus, nasqué a Perpinyà l'infant Jaume, fill dels reis de Mallorca Jaume III i de la seva esposa Constança, nét per línia materna del rei Alfons IV d'Aragó (III de Catalunya). Els reis de Mallorca tenien ja una filla, nascuda el 1337.

El fet és que aquell dia, en aquell local de la Rambla barcelonina, era exposada per primera vegada la teoria concreta del telègraf elèctric. I abans s'havien fet proves d'un aparell a la casa número II del carrer de Petritxol, domicili del doctor Salvà. Alehores els estats més avançats d'Europa despenien quantitats ingents de diners en la instal·lació dels telègrafs òptics que s'estimaven ultraràpids.

El segle XIX, concretament el període que estudiem, presenta unes característiques completament oposades a les actuals. Els mitjans de telecomunicació, poc desenvolupats encara, no permetien que els esdeveniments, de qualsevol ordre, fossin coneguts amb regularitat, i eren molt poques les notícies que es tenien a l’occident d’Europa dels punts més allunyats de la seva geografia.

El nom de Montpeller apareix pels volts de l'any 1000, en temps dels bisbe Fulcrand i de les seves dues germanes, llegendàries puel·les amb les quals es relaciona una de les primitives denominacions del propi indret: «Mons Puellarum». Però aquesta etimologia ha estat tan discutida com algunes d'altres («Mons Pastellarius», muntanya pelada; «Mons Petrossus», muntanya de pedra, etc.).

Dèiem en el capítol anterior que la Casa de Montcada restà vinculada a Lleida des dels mateixos dies de la Reconquesta. Un dels barons més gloriosos de la nissaga acompanyà Ramón Berenguer IV en la conquesta de la ciutat, que capitulà el 24 d'octubre de 1149. Es tracta del primer Guillem Ramon, el Gran Senescal, que fou nomenat castellà de Lleida, o representant del compte de Barcelona, sobirà de Catalunya-Aragó.

El dia 4 de novembre del 1788 hi havia una gran expectació a Barcelona amb motiu de la inauguració del teatre de l’Hospital de Santa Creu, construït de cap i de nou en sis mesos, després de l’incendi que l’havia destruït totalment el dia 27 d’octubre de 1787. Segons resporta el baró de Maldà en el seu Calaix de Sastre, hi havien treballat dos-cents homes «de fort i de ferm» per a tenir-lo enllestit la festa de Sant Carles i de «Nostra Catòlica Majestat», dia previst per a l’estrena.

Després de totes les guerres civils, un crescut nombre de ciutadans es veu obligat a expatriar-se. Així va passar també amb l'anomenada guerra de Successió a la Corona d'Epanya.

Hi ha qui creu que la primera font del felibritge s'ha de cercar en l'Edat mitjana, quan la llengua d'Oc, després d'haver senyoriejat durant tres centúries les terres provençals i tolosanes, semblava haver rebut una ferida mortal del dia (12 de setembre de 1213) de la batalla de Muret, en què l'espasa occí Pere I de Catalunya capolava també el somni d'una gran nacionalitat occitana.

Que les primeres paraules d'aquest treball siguin del nostre venerat Jaume Vicens Vives. Aquest homenatge, que obeeix a una adhesió immarcescible, té ara especial oportunitat perquè devem a Vicens Vives un plantejament modèlic de la circumstància econòmica i social que voltarà els esdeveniments que ens ocupen.

A les Corts de Barcelona, Jaume I el conqueridor havia exposat el propòsit de menar l'expedició, allí decidida, a la conquesta no solament de l' illa de Mallorca sinó de tot l'arxipèlag balear; no va seguir, però, aquest primer propòsit. Potser va impedir-li-ho la desbandada que en el seu exèrcit produí la pesta, quan fou ocupada la ciutat de Mallorca.

Sens dubte aquest arquebisbe tenia molt ben guanyada fama d'entès en gestes guerreres, puix el sant pare Calixt III el féu capità general de set galeres que armà contra el turc, l'any 1456. En tornar d'aquesta expedició, Pere d'Urrea féu penjar del cor de la Seu tarragonina la senyera o penó que hi havia portat.

El segle XII la terra menorquina formava part del regne de Mallorca i, el 1231, la governava, com a cadí i caid, Abu-Abdalà Mohammed, fill de l'alfaquí Aba Alhaçam Alí ben Hixam, aquell qui signà, en nom propi i en el dels habitants de l'illa, el 17 de juny de 1231, un tractat de pau, redactat a Cap de Pera (Mallorca), pel qual tractat els moros menorquins reconeixien Jaume el Conqueridor com a amo natural de l'illa.

Pretenem d’evocar, en les pàgines següents, un trist període de la història de Barcelona, durant el qual es produí una sèrie d’episodis sagnants, causa del fet que el florent cap i casal de Catalunya adquirís la mala anomenada que suggereix el títol de «Ciutat de les bombes», posat com a encapçalament d’aquest treball.

A l'escola havien adquirit l'indispensable bagatge de coneixements amb l'adjutori del qual podien, si hi posaven atenció deixar llurs escrits impecables tant del punt de vista ortogràfic com del punt de vista sintàctic. Però quan se les emprenien a expressar-se en la pròpia llengua, se sentien desarmats i desempararts: no tenien instrument ni sabien on cercar-lo.

L'any 1265 naixia, a la vila empordanesa de Peralada, un infant, fill de Joan Muntaner, el qual va rebre el nom de Ramon. El seu pare, un dels prohoms de la vila, tenia la seva casa al cap de la plaça.

El rector de Vallfogona per antonomàsia, el tortosí Francesc Vicent Garcia, esdevingué el més popular i notable poeta català del seu temps. Combinà la sàtira i l’humor amb l’amargor i la melancolia. Constitueix un indefugible exponent de fidelitat a la llengua catalana en uns època crítica (segles XVI-XVII).

El cas de Caldes va ser, és clar, l’objecte de discussions: essent artificial la divisió en Vallès Occidental i Oriental, la línea de demarcació havia de ser convencional, també. Passaria a llevant o a ponent del terme de la vila –per no dividir-lo en dos trossos!..., i el problema afectaria a tots els termes que segueixen el curs de la riera de Caldes.

El Decret de Nova Planta atribueix una importància notòria a l’organització uniforme dels municipis de Catalunya, a imatge dels ajuntaments castellans. Justament l’àmplia autonomia del sistema municipal havia constituït un dels exponents principals de la sobirania catalana des de l’edat mitjana. Josep M. Torras i Ribé –professor de la Universitat de Barcelona i deixeble de Joan Mercader- ens ofereix, en el pròleg d’aquesta edició, una valoració de l’estudi i assenyala els punts que cal tenir presents per tal d’actualitzar el tema.

En parlar d’allò que bé pot dir-se'n el fenomen Aribau, entenem que no és possible d’aclarir-lo sense fer referència a les coses que passaven a Catalunya, abans que l’il·lustre Barceloní ens donés els seus famosos versos, com així mateix tampoc no es pot remarcar el seu nom sense fer esment de la gran foguerada que va venir després, coneguda per la Renaixença. L’home, doncs, i la seva obra, cal emmarcar-los en aquest període històric per poder comprendre la influència que va tenir l’«Oda a la Pàtria».

La vida d’Aribau ens dóna la imatge exacta d’una generació de la burgesia catalana: una generació que, en la segona dècada del segle XIX, se sentí identificada amb tot el que significava una possibilitat de renovació.

La posició geogràfica de la ciutat de Girona ha determinat que, en repetides ocasions, es vegés escomesa per exèrcits invasors. L'acció dels exèrcits que, des de l'altre vessant dels Pirineus, es dirigeixen a la Península, s'ha fet sentir sobre aquesta petita fortalesa, tan estratègicament situada en un encreuament de camins, i ha servit per a donar a Girona el ben merescut sobrenom de la ciutat dels setges.

Els autors que tracten la història general de Catalunya, i els qui redueixen el camp d’observació a la Gerra de Successió, constaten que al costat dels partidaris de l’Arxiduc, que foren la gran majoria dels catalans, hi hagué exemples isolats d’adhesió a Felip V; no precisen, però, si durant la lluita existiren poblacions que es mantingueren separades constantment del partit austríac.

Sant Ot, el sant de més alta nissaga del santoral català, és quasi desconegut, i això és ben lamentable.
Com diu bé el Breviari de la diòcesi d’Urgell, era del llinatge dels comptes de Barcelona i de la Aquitània, ja que la seva mare fou una germana de la comtessa Almodis, la famosa filla de la Marca del Llemosí; la qual, després d’haver estat maridada amb alguns grans senyors feudals, va ésser esposa dels comtes Pons de Tolosa i Ramon Berenguer el Vell de Barcelona successivament.

Deixant-nos de conjectures sobre fets anteriors al segle IX, podríem iniciar la present informació amb el següent interrogant. ¿Fins on Guifre I i Guifre II deixaren d’una manera efectiva ocupats per cristians el Penedès i la Conca d’Odena? Sabem, però, que no podem contestar aquesta pregunta amb la deguda precisió i la substituirem per una altra. Barcelona, capital d’un comtat que estenia els seus dominis per la riba esquerra del Llobregat ¿quedà un temps compromesa a ésser una autèntica ciutat frontera?

La celebració a Cadis d’unes Corts, a principis del segle passat, fou un esdeveniment d’una importància transcendental dins la Història d’Espanya perquè representà la liquidació d’un ordre polític i la instauració d’un altre que ha anat substituint, amb més o menys entrebancs, dins un procés que perfectament pot qualificar-se de revolucionari.

L'infant Ferran, tercer fill mascle de Jaume II de Mallorca, és una de les figures més suggestives de la noble estirp del Casal de Barcelona. Reiteradament els historiadors han manifestat que en aquest príncep, com en el seu cosí Frederic III de Sicília, va perviure l'esperit cavalleresc de Pere el Gran, i li han dedicat els més encesos elogis pel seu temperament d'aventura i d'heroisme, somniador de nobles ambicions.

En ple bicentenari dels setges napoleònics, apareix la reimpressió d’una de les cròniques que els descriuen, redactada l’any 1962.
   "Girona era considerada com a plaça forta, per bé que les seves muralles no fossin massa fermes i malgrat que els forts que s’havien bastit al seu entorn haguessin restat descurats fins a l’extrem que, en lloc de veritables fortificacions eren més aviat modestes masies, car havien estat cedits en arrendament a conreadors de terres, i no havien estat mantinguts en condicions de constituir defenses eficients de la ciutat, si el cas arribava de haver-les d’utilitzar."

Mentre els sards, en espera dels ajuts genovesos, es preparaven per a la guerra al castell i burg de Sanluri, rodejat de murs, Martí el Jove -que s'intitulava a Sardenya governador general del regne- es disposava des del mes d'abril (del 1409), amb l'ajuda dels governadors del Cap de Càller i del Cap de Logudor, per la pròxima batalla.

En començar el segle XV els Montsuar pertanyien a una nissaga de ciutadans molt influent a Lleida, singularment a la rama d'Antoni de Montsuar, donzell i senyor de Torregrossa, vertader àrbitre, adés i ara de l'oligarquia que regia els destins de la ciutat, tant si vestia la gramalla de paer de cap, com si presidís qualsevulla prohomenia del Consell municipal.

El cardenal Mazarí havia considerat sempre l’annexió, a França, dels Països Baixos espanyols com l’objectiu final de la seva política exterior. «Llur adquisició –escrivia, el 1646, als plenipotenciaris francesos a les conferències de Münster- formaria a la ciutat de París un baluard inexpugnable: llavors es podria anomenar aquesta el cor de França».

La Revolució Francesa, és a dir, el profund trasbals del règim polític i les idees sobre govern i societat comunament admeses fins a 1789 i les que s'imposaren a França de 1792 -instauració de la democràcia mitjançant el sufragi universal, abolició de la monarquia, proclamació de la República- és un dels fenòmens més importants de la Història moderna de la Humanitat.

¿No et causa sorpresa, lector, aquesta avantposició d’un personatge del qual no has sentit a parlar gaire a un temps del qual has sentit a parlar molt? Et semblarà potser que desitgem subratllar la figura individual de Dalmases en dany de la contemplació de la seva època.

Ramon Berenguer IV va concertar aliança amb el rei Alfons VII de Castella (1156) i, a la vegada ambdós convingueren el matrimoni entre llurs fills, Alfons d'Aragó i Sança de Castella, el qual matrimoni no es portà a terme, si no al cap d'alguns anys no sols a causa de la poca edat dels contraents, sinó també a causa de les dissensions que s'esdevingueren entre els dos regnes.

L'any 1149 és el de la conquesta de Lleida, la darrera ciutat important de Catalunya que caigué a mans dels cristians. Foren gairebé quatre segles de domini àrab. No hi ha cap comarca entre totes les terres que més endavant haurien de constituir el Principat, que rebés amb tanta força l'empremta corànica com el Pla de Lleida. Encara que no siguin gaires les notícies que podem oferir de Lleida sarraïna, hi ha en el decurs d'aquests quatre-cents anys en fet cert indiscutible: la ràpida islamització del país.

El nom de Catalunya, treball publicat per primera vegada l’any 1961 i ara actualitzat en segona edició, intenta aclarir l’origen i l’antiguitat dels noms de català i Catalunya. Amb una detallada anàlisi de documents, situa la formació de l’ètnic català i del corònim Catalunya a la segona meitat del segle XI, vers els anys 1070-1080, i pondera les diverses hipòtesis que han intentat explicar-ne la procedència.

Tortosa fou conquerida pels musulmans cap allà a l'any 715 i tot són conjectures sobre si fou ocupada per la força o bé per capitulació, i si hi hagué destrucció o contràriament si la ciutat fou respectada. Els sarraïns la van retenir fins l'any 1148 i això indica una submissió de 433 anys. Si altres fets geogràfics no ho justifiquessin sobradament, el que fossin els territoris catalans ocupats per les tribus genuïnament ibèriques -ilercaons i ilergetes- els que assenyalen la major permanència mora a Catalunya, podria indicar que unes ancestrals afinitats jugaren el seu paper.

El moviment conegut amb el nom de "Tancament de caixes", promogut a Catalunya, a Barcelona principalment, l’any 1899, tingué més significació pel que suposava en si mateix. En si mateix era la protesta airada i ocasional de l’estament més pacífic per tradició i naturalesa: el gremial. En canvi, pel que suposava era la indignada revolta, la incontenible revolta, de tot un poble per sentir-se inverteradament mal governat.

Després del Tractat de Westfàlia i de la Guerra dels Segadors, l’any 1659, se signà el Tractat dels Pirineus. En els 124 articles del redactat es decidí el futur polític de diversos territoris europeus. Catalunya en sortí mutilada: França s’incorporà el Rosselló, els comptats de Conflent i Vallespir, la Costa vermella, el Capcir i part de la Cerdanya.
«Una vegada constituïda la unitat política del Principat de Catalunya presidida per la Casa comtal de Barcelona, i particularment la Corona d’Aragó, França no parà en els seus intents d’arrencar de Catalunya les terres situades entre les Alberes i les Corberes.»

Les convulsions revolucionaries, en els seus matisos graduals de menor a major d’aldarulls, rebomboris i bullangues, acoloreixen i infonen un fort to de dramatisme a la vida barcelonina del vuitcents.

L'anomenat Cisma d'Occident, que flagel·là l'Església a la segona meitat del segle XIV i a primeries del XV, fou un període dins la història eclesiàstica d'una transcendència com no hagués tingut mai precedent. El personatge més albirable de tot el Cisma i també, probablement, el més prestigiós, fou indiscutiblement Pere de Luna, conegut igualment com a papa amb el nom de Benet XIII.

"Em proposo d'examinar en aquest article l'encaix de la figura del Príncep de Viana dins el gran alçament català del segle XV, les causes profundes del qual he intentat de dilucidar en altres pàgines. El meu objectiu és doble; d'una banda, general: estudiar un nou caire del mecanisme revolucionari; d'altra banda, simplement erudit: contribuir a establir la realitat anecdòtica dels fets esdevinguts entre 1458 i 1461... "

Com totes les terres muntanyenques que foren bressol dels diversos nuclis hispànics reconqueridors, el comtat d'Urgell es formà en el curs mig del Segre, tenint com a principal missió de dificultar l'avançament dels musulmans, que des de les planes que més tard anomenarem pla d'Urgell, maldaven per arribar a les Gàl·lies. La Catedral d'Urgell va ésser consagrada l'any 839. Un segle més tard, 940, quan morí sense descendència el comte Sunifred, el comtat es va unir al de Barcelona.

Entorn d'una de les terres anhelades amb més vehemència al llarg dels segles va transcórrer la vida del nostre Frederic: Sicília. Si ens traslladàvem a l'illa triangular tants cops localitzada en els mapes, entre la punta meridional d'Itàlia i el cap Bon de Tunísia, registraríem en el carnet de viatge els vents que del nord-est bufen damunt les petites i separades planes que a Sicília ens portarien sempre cap a la mar Tirrena, la Jònica o la Mediterrània.

Ramon Llull i el món del seu temps fou publicat l’any 1960. El caire del treball –que pondera el personatge més enllà del tòpic i el situa en el context de l’època, alhora català, europeu i mediterrani-, el converteixen en un volum imprescindible per a introduir-se en la figura de mestre Llull. La versió ara reimpresa és la que el Pare Batllori va revisar, l’any 1994, amb motiu d’aparèixer la segona edició.

El veïnatge occità, la religiositat heterodoxa i popular, les fortificacions defensives, l’organització civil, l’escala de valors jeràrquicament diversa a l’òptica dominant, de la defensa del territori, etc. són aspectes de la història d’aquest moviment del segle XIII que mantenen l’interès; i no solament per nostàlgia i esperit èpic. Més enllà de la propaganda turística a Occitània, la raó de l’atracció envers el catarisme radica en el caire de model contra l’hegemonisme. I aquest és, sens dubte, un tema universal, que no caduca: la lluita contra les imposicions de l’ hegemonisme civil, religiós, econòmic, militar, nacional, cultural ...; i, dialècticament, la defensa de les alternatives individuals i col·lectives, malgrat que eventualment siguin minoritàries.

Margarida de Prades fou el primer estudi de Fort i Cogul editat en EPISODIS DE LA HISTÒRIA, i ara és reimprès. Margarida de Prades casà amb Martí l’Humà amb l’objectiu d’assegurar la successió inqüestionable del Casal de Barcelona, quan l’estat físic del rei Martí era ja precari. El propòsit no fou assolit. La biografia pretén descobrir la biografia de la Margarida de Prades més enllà d’aquest fet.

Aventura catalana, en efecte, i potser la que més enllà va dur totes les reserves de foll heroisme, de bel·licositat i d’audàcia que té la nostra gent i que rares vegades, en el curs de la història, ha pogut com aleshores lluir...
Deixem que el mateix Ramon Muntaner ens conti, com fou que Roger de Flor decidís d’esmerçar en una aventura inaudita la força almogàver que havia quedat inactiva en signar-se a Catalbellota la pau entre Sicília i Nàpols.

Ens proposem, doncs, l’examen de les fonts de dret llavors vigents i les particulars de la qüestió remença, que són: el projecte de la Concòrdia proposat l’any 1462 per la Generalitat de Catalunya i la sentència arbitral de Guadalupe, dictada l’any 1486 per Ferran el Catòlic, amb la qual es posà terme a aquell conflicte multisecular.

Duarte fou un rei de naturalesa malaltissa i d’esperit indolent i vacil·lant. Pere, en canvi, va ésser un temperament inquiet, emprenedor, ambiciós; esdevindria famós a tot Europa pels seus deu anys de viatges pels més diversos països; seria al·ludit com el príncep "queandou as siete partidas do mundo"; la seva victòria sobre els moros a Ceuta li valdria el títol de duc de Coïmbra.

És ben sabuda la intervenció que els francs tingueren en l’alliberament de les terres catalanes després de la invasió musulmana i com aquestes terres hispàniques passaren, a causa d’aquella intervenció, a formar part del Regne franc. El lliurament de la ciutat de Barcelona, l’any 801, al rei Lluís el Piadós, fou la coronació de l’empresa alliberadora.

Entre les més altes de la nostra història, destaca la figura del rei Pere el Gran, II de Catalunya, III d’Aragó, fill de Jaume I el Conqueridor i de Violant d’Hongria. Va regnar poc més de nou anys (1276-1285); però foren nou anys d’una tal intensitat de lluites formidables, que han pogut ésser comparats als de l’epopeia d’Alexandre el Gran o de Napoleó Bonaparte.

Aquest primer número dels EPISODIS DE LA HISTÒRIA constitueix una bona mostra del treball de Rafael TASIS. El lector se situa còmodament a mitjan segle XIV, a vigílies de la Pesta Negra, i pot seguir les intrigues polítiques i les lluites armades que varen afrontar Pere «el Cerimoniós» (que pretenia afirmar-se amb autoritat en el poder) amb els nobles aragonesos i valencians aplegats a les Unions (els quals, contràriament, pressionaven el rei Pere perquè els ampliés els privilegis).