Amics i amigues,
Avui, dijous 18 d’abril, fem referència a Les primeres havaneres a Catalunya, una obra que tracta les havaneres —a Catalunya conegudes com a americanes en aquell moment— del segle xix. En són autors tres musicòlegs que solen treballar en equip i que avancen en les investigacions a còpia de qüestionar-se contínuament el perquè d’un fet musical concret. Així, doncs, Anna Costal, Joaquim Rabaseda i Joan Gay van plantejar-se fins a quin punt corresponia a la realitat el tòpic, ben bé el mite, dels mariners de la Costa Brava que cantaven havaneres a les tavernes en record de la Guerra de Cuba.
En aprofundir en la recerca, s’han trobat amb unes havaneres que s’havien estès en moltes comarques i ciutats de Catalunya (i a Madrid i a París…), que les cantaven (ull viu: i sobretot ballaven!) gent de tota condició social i laboral (joves aristòcrates que acudien al Liceu, modistes, rodamons, obrers…) i que van tenir el punt d’esplendor màxim l’agost de l’any 1881 quan l’òpera Carmen de Bizet es va estrenar a Barcelona, amb un èxit esclatant. Carmen inclou una havanera i els autors expliquen com la cantant Célestine Galli-Marié va forçar Bizet —en aquella època en què tot s’escoltava en viu actors, actrius i cantants tenien més poder que els compositors— a introduir l’havanera per al lluïment vocal i físic de la diva. Carmen es va estrenar primer a París el 1875, sense l’èxit, però, que sí que va tenir —amb la mateixa cantant— a Barcelona sis anys després. Aleshores el caliu de les havaneres ja feia temps hi era, a Catalunya.
El llibre duu per subtítol Imperialisme i sensualitat abans de Carmen i és ben cert que les havaneres s’expandiren en un context bèl·lic. Costal, Rabaseda i Gay, però, ens posen el focus no pas a la guerra de Cuba del 1898, sinó en la primera guerra de Cuba, entre finals dels anys seixanta del segle xx i els anys 70, però la sorpresa més gran ve quan relacionen la implantació de les havaneres amb, sí, la voluntat imperialista del Regne d’Espanya, i més concretament amb la Guerra d’Àfrica, que el 1860 va emprendre al Marroc. Per a aconseguir voluntaris per anar a les guerres africanes i americanes calia infondre un esperit patriòtic desaforat que relligava amb l’imperialisme d’una Espanya que a principis del xix havia fet figa i ara tractava de reviscolar. I hi anava de primera el mite de les platges caribenyes, de les mulates imaginàriament disposades a abraçar soldats, les fruites exòtiques sense aturador… tot això pretenia despertar una sensualitat per atreure adeptes. Aquest context coincidia amb un context de canvi social que afectava tots els àmbits i que descobrireu quan llegiu el llibre: les havaneres van ser un ball de moda associat al pecat, a la transgressió social, a les actituds rebels.
A hores d’ara hem fet diverses presentacions del llibre (Palafrugell, de la mà de la Fundació Ernest Morató que ha impulsat la recerca i l’edició del llibre; Barcelona, Girona, Terrassa) i en vindran més (Calella de Palafrugell, la Bisbal d’Empordà…). La més immediata és dilluns vinent dia 22 d’abril a Olesa de Montserrat. L’organitza Olesa Sardanista (vegeu l’adjunt) i tindrà lloc a les set del vespre a la Comunitat Minera (carrer dels Arbres, 42).
Informem que el dia de Sant Jordi ens podeu trobar amb parada pròpia a la Rambla de Barcelona, davant del Liceu com era costum abans de la pandèmia. I el dia 22 en tindrem a Terrassa, en concret a la cruïlla entre la rambla de Sant Nebridi i el passeig de Joan Miró, a tocar de la seu actual de l’editorial.
Rafael Català
R. Dalmau, Editor
